No maten els pares
No m’agrada el concepte ‘relleu generacional’ referit als creadors perquè em fa la sensació que un ho deixa i el que arriba ocupa el seu lloc. Per coses d’edat, hi ha relleu de futbolistes. La cultura és una altra cosa. La salut d’una cultura és que li vagi entrant saba nova, sempre que la saba vella bona no només no desaparegui, sinó que serveixi d’aliment a la que encara està agafant cos. Pens en això mentre llegesc que la Fundació Mallorca Literària ja ha anunciat el cartell del cicle Converses, que es faran amb el títol Escriure és compartir, un autor veterà en diàleg amb un de més jove –Antònia Vicens amb Sebastià Portell, Gabriel Janer Manila amb Sebastià Alzamora... I pens que m’agrada aquesta idea de compartir, molt més que la del relleu generacional, que és com també ho ha promogut el Consell de Mallorca.
En l’àmbit literari, a més, afortunadament no és cert que hi hagi un relleu generacional. Els nostres escriptors no maten els pares. En canvi, veig el relleu generacional, ara i històricament, en l’àmbit de les arts visuals, en el qual sempre o quasi sempre les generacions joves –i el mercat, vius!– han esborrat els artistes que són els seus immediats predecessors. Entra una generació jove en el mercat i l’anterior queda quasi totalment apagada, ignorada. És un fet que, a més, m’atreviria a dir que és un dels motius –no l´únic, ni molt manco– que les arts visuals no gaudeixin d’un bon estat de salut. I, en canvi, crec que és un dels motius, tampoc no l’únic, de la bona salut del nostre món literari. Entre els escriptors, es fa manifest com els més joves s’alimenten de la feina dels seus predecessors i mostren sovint el respecte i l’admiració que els tenen. Però, a més, també els de més edat admiren els joves i passen gust de dir-ho. I això és una injecció de vigor que es reflecteix en les activitats i també, és clar, en les obres.
Deia que és un dels motius de la bona salut de la literatura catalana a les Illes, però no l’únic. De fet, els de l’anomenada generació dels 70 que ara celebram només varen tenir els seus majors. Tota la resta ho varen haver d’aixecar del no-res. Sense editorials, sense estructura, sense suport institucional i amb una llengua, el català, que havien d’aprendre a escriure com podien abans de posar-se a crear amb ella. I varen tirar endavant.
Ara hi ha un camí fet que, tot i que tengui mancances, dona resultats. I és que la bona salut de la nostra literatura també ve de tenir una universitat que estudia i difon els nostres escriptors i les obres. També ve de la professionalització recent de les petites i mitjanes editorials. Ve de l’activitat que fan les llibreries i de bons llibreters. Ve del fet que hi hagi una entitat pública com la Fundació Mallorca Literària. Ve d’una xarxa de biblioteques extensa. Ve de tenir, amb valencians i principatins, un espai cultural català que, malgrat que encara no està prou ben vertebrat, és una plataforma i un coixí innegable. I ve, sobretot, d’uns escriptors que, tot i que els manquin moltes oportunitats de professionalització, ho donen tot i ho fan molt bé.
