No Mola gens
La revelació de les identitats que s’amaguen rere el pseudònim de Carmen Mola ha fet molt més que revestir de polèmica l’entrega del darrer premi Planeta. De fet, i més enllà del ressò mediàtic generat, la constatació que Carmen Mola és, en realitat, un producte editorial creat per tres autors homes té un no-sé-què de cinisme i de manipulació que, entre altres coses, ha donat una embranzida a alguns discursos entestats a cercar paral·lelismes de pa sucat amb oli entre el fenomen Carmen Mola i l’ús dels pseudònims masculins a què històricament han hagut de recórrer les dones creadores per esquivar els prejudicis editorials de la seva època.
Al cap i a la fi, els tres autors que posen cara, ulls i penis a Carmen Mola ja havien publicat diversos llibres a títol individual, i si bé és ben legítim escriure una obra a sis mans, és també inevitable trobar-hi un punt de sarcasme, de joc entremaliat, de broma perversa, en el fet de triar un nom femení per signar les novel·les d’un gènere que, justament, celebra l’èxit de l’autoria femenina com una forma de reivindicació inevitable d’un espai que tradicionalment s’ha reservat als homes.
Així doncs, res millor que aquest premi Planeta per afegir significacions masclistes a aquesta circumstància i per donar corda als discursos amarats de virilitats ofeses; a les masculinitats temeroses d’una mena d’absurda castració postheteropatriarcal; als clams d’alguns mascles lletraferits que aprofiten qualsevol excusa per reafirmar-se en el paper de víctimes d’una discriminació positiva que, ves per on, posa el focus en uns perfils que, fins fa no gaire, eren relegats amb prou feines a la novel·la costumista i romàntica, a la novel·la endogàmica escrita per i per a dones. De fet, i per alimentar la ironia de tot plegat, aquesta Carmen Mola triplement masculinitzada pot presumir de ser, d’entre tots els premis Planeta precedents, el més ben dotat. L’acudit era fàcil.
Cada època té les seves complexitats i delicadeses, i per això seria ridícul negar que hi ha iniciatives, gestos, paraules i fets que poden fer un mal soterrat, subtil, quasi imperceptible, a alguns símbols i algunes fites assolits a base d’anys d’enderrocar estereotips, prejudicis i marginació. En aquest sentit, per tant, és innegable que la utilització d’una autora fictícia per part de tres autors sembla poc útil per a cap causa que busqui erradicar les desigualtats de gènere en l’àmbit literari i creatiu (ni en cap altre àmbit). Ans el contrari, i des del moment en què està clar que aquest ús no paradigmàtic del pseudònim no respon a cap intent d’evitar una discriminació de gènere, l’únic que cal pensar és que, en el millor dels casos, Carmen Mola és l’ocurrència frívola d’un grup d’amics escriptors que no van donar més voltes al tema. En el pitjor dels casos, però, Carmen Mola seria una manera exageradament poc empàtica d’invalidar les ressenyes i els comentaris que elogiaven el segell femení de les novel·les de Mola i que ara quedaran reduïts a caricatura entranyable.