No, no va matar perquè estigués deprimit
La crueltat, el ressentiment i l’odi conviuen amb nosaltres, però són difícils d’explicar. Per no haver d’acceptar la maldat, el masclisme, la cobdícia o l’enveja, imaginem que al darrere hi ha alguna malaltia mental. Així consolem el nostre dolor i adormim la consciència, però aprofundim en una greu injustícia en confirmar l’estigma del trastorn mental.
Fa uns dies un home va matar la seva dona i els seus dos fills de vuit anys, asfixiant-los, al Prat de Llobregat. Després de la commoció, de seguida els titulars van explicar que “estava deprimit”. En una nota, l’assassí confessava els fets i demanava perdó, perfectament conscient del que havia fet. Es va interpretar que, possiblement, es va veure sobrepassat per les circumstàncies.
¿Qui no recorda el copilot de Germanwings que va estavellar deliberadament un Airbus als Alps francesos aquell fatídic 24 de març de 2015, amb 150 persones a bord, molts adolescents? Es van buscar explicacions a aquest acte incomprensible i, la que més punts va guanyar, va ser que patia una depressió. Sobta la quantitat de vegades que els homes que han assassinat les seves parelles en un exercici suprem de violència masclista eren encantadors, bons amics, agradables veïns, però que “es van tornar bojos” o “no sabien el que feien” o “devien estar malalts”. I el mateix passa amb abusadors, assetjadors i tota mena d’agressors.
Tanmateix, no hi ha cap malaltia que impulsi obligadament a matar o abusar de dones, nens o nenes, sinó en tot cas un desig de poder i omnipotència que no contempla els altres com a persones sinó com a objectes. Cap depressió obliga a abusar i assassinar, sinó que, al contrari, estarem cometent una enorme injustícia si dipositem sobre les persones amb depressió la sospita i l’estigma de ser possibles agressores. De fet, els estudis realitzats sobre violència i malaltia mental (com la rigorosa metaanàlisi d'Elbogen i Johnson el 2009) mostren que les persones amb trastorns mentals no tenen una major probabilitat de ser violentes en comparació amb la població general, sinó el contrari. A més, els resultats indiquen que les persones amb trastorns mentals tenen més probabilitats de ser víctimes de violència que no pas de perpetrar-la.
Altres estudis de 2014 que analitzen els factors de risc de comportaments violents en pacients psiquiàtrics conclouen que factors de l’entorn, psicosocials, com la història de violència familiar o els antecedents de comportament violent anterior, són factors de risc molt més predictius de la violència que la mateixa malaltia mental.
El cas del Prat de Llobregat no ha estat, lamentablement, nou. Just una setmana abans, a Bellcaire d’Empordà (Girona) un nen de cinc anys va ser apunyalat mortalment pel seu pare, que també va atacar la mare. El 2024 ja és el pitjor any pel que fa a violència vicària (s’anomena així la violència que fa mal als fills i filles –o a altres persones– per causar un dany permanent i profund a les mares, que són el veritable objectiu de l’agressor). Només el primer trimestre han estat assassinats cinc menors a Catalunya. Es tracta d’una modalitat de masclisme que sempre ha existit però que ara es posa de manifest molt més mediàticament. Aquesta reiteració mostra un patró, un model de comportament per a alguns homes que vinculen la seva identitat amb el poder suprem sobre la seva família. I una greu incapacitat per tolerar el seu qüestionament. Em sembla que no pateixen cap tipus de malaltia, sinó una ideologia molt interioritzada que fa que es considerin superiors i amos de les seves dones, fills i filles, sobre la vida dels quals tenen la potestat de decidir. És a dir, les malalties poden ser-hi presents, però no són les causants últimes dels actes d’abús i crueltat, sinó que són la ideologia i la maldat d’algunes persones l’origen d’aquestes conductes violentes.
El professor Adolf Tobeña parla al seu llibre Neurología de la maldad. Mentes predadoras y perversas de l’existència d’un percentatge de persones dolentes a la nostra societat. Abans que ell, Freud havia intuït les dues forces constituents de la personalitat: l’Eros i el Tànatos, l’impuls de vida i l’impuls de mort. Ambdues són presents als éssers humans i, per això, alhora que la bondat i l’empatia ens escalfen el cor, la maldat i la crueltat ens el trenquen. Però siguem idealistes: podem crear un món que neutralitzi la psicopatia, el masclisme; podem educar diferent, podem socialitzar millor perquè, com deia el poeta Jaime Rosales, ningú torna del dolor sent la mateixa persona.