No només era estimar

Aquesta setmana se celebra el Dia internacional contra la LGBTI-fòbia i és probable que les columnes dels diaris i els canals de televisió vagin plens d’expressions com “estima com vulguis”, “l’amor és amor” o “no deixis que ningú et digui a qui has d’estimar”. I sí, és cert que part de les reivindicacions de la comunitat LGBTIQ+ impliquen una nova entesa de la llibertat amorosa, però si limitam la conversa a això perdrem l’oportunitat de fer justícia a la complexitat i a la diversitat que defineixen el conjunt.

Queer As Folk és una de les sèries més canòniques pel que fa a la representació de l’homosexualitat masculina. Tant, que de fet ha estat acusada pels activistes més crítics d’invisibilitzar o de simplificar l’univers de les dones (lesbianes, sobretot) i de la comunitat trans, així com el blanqueig dels processos no sempre beneficiosos que desplega l’anomenat “dobler rosa”. Tot i així, una de les trames que presenta m’és molt útil per exemplificar el que vull denunciar avui: és la que protagonitza el personatge d’Emmet en una de les temporades finals del serial. Ell, que és caricaturitzat com el més papallona i efeminat del grup, assoleix un suposat “ascens social” gràcies a la feina de presentador que duu a terme amb la secció televisiva Queer Guy, una mena de noticiari marieta. Al principi sembla que la seva presència a la televisió generalista ha de ser útil per normalitzar l’imaginari popular, però aviat s’adona que si ell és allà és per justificar una quota. I, de passada, per blanquejar el mitjà que li dona menjar: quan decideix parlar obertament de la seva sexualitat, i no només d’amor o de “preferències”, els seus caps li criden l’atenció. Podem tolerar (és que hi ha una noció més perillosa, que la de la “tolerància”?) la teva identitat, i fins i tot els teus amors, però no que ens expliquis amb detalls les teves aventures dins el llit. Estima com vulguis, Emmet, però queda’t calladet. Asexuat, si pot ser.

I això és, si fa no fa, el que em fa por que aconsegueixin lemes com els citats en una setmana com aquesta. Que l’amor, que com va dir el Dant i com jo crec de manera militant mou el cel i les estrelles, faci invisibles el desig, el gaudi, la vivència altra i l’existència dels bords. Que el bullying, que l’atur disparadíssim en la comunitat trans, que la invisibilitat lèsbica, que els problemes de salut mental, que l’exclusió, que el racisme i la misogínia interioritzats dins el col·lectiu desapareguin de les nostres consciències rere el pretext de l’estimació.

Estimar és el centre de gairebé totes les coses. No només per a la gent LGBTIQ+. El que convendria, però, és recordar que mentre alguns proclamen els seus eslògans digeribles i comercials, mentre els que tenim el privilegi “estimam a qui volem”, hi ha gent que ens agredeix i que ens insulta. Que ens mata, fins i tot, pel simple fet de ser qui som i gosar dir-ho. La vivència LGBTIQ+, diversa i pluralíssima, complementària, en moltes ocasions, va molt més enllà de l’amor.

Sebastià Portell és escriptor