Què li queda a la gent al final, quan la vida es fa impossible? Engegar-ho tot a rodar i prendre’s la justícia pel seu compte. No pagar impostos, no pagar el lloguer. Sortir del carril legal. Anar a la seva, encara que això sigui una mena de suïcidi social, una rebequeria perillosa i sense sortida que tard o d’hora et pot enviar a la marginalitat. No és gens recomanable com a solució individual. I com a protesta col·lectiva? A vegades ha passat.
El 1873, al que avui és el barri de les Corts, està documentat un moviment de resistència a l’explotació dels «caseros» com a denúncia als elevats preus dels lloguers. La industrialització havia provocat un augment de població i, per tant, de demanda d’habitatges. Quasi mig segle després es va repetir una moguda semblant, però amb molta més força i repercussió: la vaga de lloguers del 1931, promoguda pel sindicat anarquista CNT.
Després de l’Exposició Internacional del 1929, molts dels immigrants que havien vingut per les obres s’havien quedat sense feina. No podien pagar el lloguer. Llavors va començar una onada de desnonaments: alguns propietaris feien fora els inquilins tirant-los els mobles pel balcó. La resposta va ser que unes 100.000 famílies es van negar a pagar el lloguer durant vuit mesos, sobretot a la Barceloneta, Sants, el Clot, el Poblenou i també a l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet. La repressió policial i jurídica va ser implacable.
I no pagar els impostos? Això també ha passat. Entre les dues protestes per l’habitatge (les del 1873 i el 1931), el 1899 molts botiguers i empresaris es van negar a pagar les contribucions de l’Estat, que havien augmentat per fer front al desastre colonial de l’any abans, amb la pèrdua definitiva de Cuba. El càlcul tributari de l’administració central va ser cinc cops superior per a Barcelona que per a Madrid. Els impostos gravaven sobretot la indústria i el comerç, i eren molt baixos per a la propietat de la terra i la immobiliària. El greuge impositiu a Catalunya ja venia de lluny i havia estat especialment dur com a càstig després de la derrota del 1714.
La vaga del 1899 es va batejar com el Tancament de Caixes, i la va liderar l’alcalde de Barcelona, el doctor Robert, que va acabar dimitint del càrrec. Des de la capital, la protesta es va escampar per Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca. Va començar el 20 d’octubre, aquest diumenge fa exactament 125 anys, i va durar fins a mitjans de novembre. Formalment, va ser una derrota, amb multitud d’empresonaments, confiscacions d’establiments i multes. I la declaració de l’estat de guerra. Però alguna cosa va canviar en l’opinió pública. El catalanisme polític va rebre un impuls definitiu, amb la creació de la Lliga Regionalista i la formació de la candidatura dita dels quatre presidents (un d’ells el mateix doctor Robert), que obtindria un gran resultat a les legislatives del 1901.
Aquesta setmana un informe del Banc d’Espanya, que no és precisament una institució revolucionària, apuntava que des de fa una dècada el 45% de la població que lloga un pis està en situació de risc de pobresa o exclusió social. A la Unió Europea aquesta situació afecta el 32% dels ciutadans. Som, doncs, líders en precarietat residencial. L’habitatge és avui la gran preocupació i el factor clau de desigualtat. Els governs català i espanyol estan començant a reaccionar, però el problema s’ha fet molt gran. Diumenge passat milers de persones es van manifestar a Madrid contra els preus del lloguer i el 23 de novembre hi ha anunciada una manifestació a Barcelona, convocada pel Sindicat de Llogateres i el Sindicat d’Habitatge, per reclamar una baixada dràstica dels preus, amb l’amenaça que derivi en vaga de lloguers.
L’habitatge és un dret constitucional (article 47) escandalosament desatès, sobretot per als joves i per als immigrants. O els poders públics actuen amb contundència o la història amenaça de repetir-se.
