"Aquí no es parla català"

El debat públic a Catalunya, en els afers més diversos, se sol circumscriure al territori de les quatre províncies. Els factors explicatius d’allò que ens passa es busquen, sovint, a l’interior mateix de la nostra realitat social. És una bona manera, sens dubte, de procedir, i un pas imprescindible per a no defugir les responsabilitats pròpies. En darrer terme, fins i tot, això provaria que som una nació, i que el marc de referència no ens ve imposat. Amb tot, aquesta (de)limitació fa que l’anàlisi de les qüestions no pugui tenir en compte tots els elements que actuen sobre la nostra realitat econòmica, social i política (per no dir la cultural), començant pel més clar de tots, que és la pertinença a l’estat espanyol. ¿És que potser podem parlar de la suposada “decadència” de la ciutat de Barcelona, sense avaluar i quantificar l’impuls estratègic que l’estat espanyol ha donat a Madrid en els darrers quaranta anys, i que l’ha convertida en la gran xucladora de recursos que és actualment?

Aquesta limitació de l’anàlisi al Principat es revela del tot insuficient, i adquireix un contrasentit particular, quan parlem de la llengua catalana. Si ens preocupa —i ens ha de preocupar— la situació social de la llengua, és clar que no podem mirar-nos la qüestió exclusivament dins del territori de les quatre províncies. Encara que les dinàmiques entre els diferents països que compartim la llengua són molt diferents, les qüestions de fons que expliquen la vitalitat o no d’una llengua subalterna són molt semblants. Per exemple, prenem el cas de l’Aragó, un territori on, a més del castellà majoritari, es parlen l’aragonès i el català. Doncs bé, l’Aragó, on l’anticatalanisme ha assolit una especial virulència, va trigar vint-i-set anys, des de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia el 1982, a fer realitat, el 2009, la primera llei d’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies. El 2013, però, la llei es va modificar, amb els vots del PP i el PAR, i en van desaparèixer les mencions a l’aragonès i al català (substituït, aquest, per l’eufemisme esperpèntic de “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental”, que va donar lloc a l’insigne acrònim lapao). Una denominació, la de català, parcialment restituïda pel govern autonòmic del PSOE l’any 2016, però que ara torna a posar en qüestió el nou govern aragonès, format pel PP i Vox: el seu president, Jorge Azcón, ha afirmat amb una rotunditat que voreja la ràbia que "a l'Aragó no es parla català", i diu que s’oposaran a la “imposició” que es pretén “des de la comunitat autònoma veïna”. Res que no sàpiguen els valencians, per cert.

Davant d’això, sentim a dir en ocasions que cal respectar la voluntat dels valencians, o dels habitants de la Franja de Ponent, de no voler ser “catalans”, i que només cal veure els resultats electorals que hi obtenen, allí, els partits més o menys pancatalanistes. L’argument no és prou satisfactori: imaginem que els catalanoparlants de la Franja de Ponent arribessin a tenir una expressió política de la seva diferència, que defensés els seus drets lingüístics i culturals. Doncs bé, per raons demogràfiques òbvies, no podrien assolir mai cap presència parlamentària significativa a les corts de l’Aragó, on serien sempre una minoria ínfima. La qüestió, en realitat, és una altra: si la democràcia és el govern de la majoria però també el respecte a la minoria, llavors convindrem que la prova del nou de la qualitat democràtica d’un estat és com assumeix, defensa i promou la seva diversitat i pluralitat lingüística i cultural. De fet, tot el plet català recent deriva d’aquesta qüestió: la reivindicació d’un Estat propi es produeix quan les institucions de l’estat espanyol deixen de representar tothom i no protegeixen les minories. És el pas que hem vist fer al Tribunal Constitucional, que fa quaranta anys va desautoritzar la Loapa o va emparar la immersió lingüística, i en canvi en fa catorze que es va carregar aspectes substantius de l’Estatut d’Autonomia del 2006.

El català té, demogràficament, un futur incert. El camí passa, indestriablement, per convertir-lo en una qüestió de drets. Drets que la majoria ha de fer seus. Al Congrés dels Diputats ja s’hi pot parlar en català: aquest és un gran pas. El futur del català “depèn de tu”, com deia el vell lema de la Generalitat als anys 80, però depèn sobretot de la configuració d’un estat democràtic i liberal, també en el terreny dels drets lingüístics i culturals de les minories, que garanteixi a Espanya una democràcia sòlida i profunda que encara està lluny d’assolir.