Passar o no passar pàgina del Procés, aquesta és la qüestió

Passar o no passar pàgina. Al voltant d’aquest dilema d’aire hamletià girarà la cursa –hi ha començat a girar– de les eleccions al Parlament. És la qüestió, deixar enrere el Procés o no, que el 12 de maig hauran de resoldre amb el seu vot els ciutadans. Naturalment, és una decisió que toca prendre sobretot a l’electorat independentista, que ha viscut amb desconcert, frustració i enuig els sis anys i mig transcorreguts des de l’octubre del 2017, però que no ha deixat de desitjar i somiar en l’estat propi.

Qui interpel·la els ciutadans en aquests termes són Carles Puigdemont, al capdavant de la candidatura Junts-Puigdemont per Catalunya i el PSC de Salvador Illa. La resta d’actors polítics seran igualment jutjats segons quina sigui la seva resposta a la pregunta, vulguin o no ho vulguin. Dels tres possibles guanyadors de les eleccions –PSC, ERC i Junts–, que juguen una lliga pròpia, són els de Pere Aragonès els que es troben en una situació més complicada, donat que la seva resposta a la pregunta sobre si passar o no passar pàgina és més matisada, menys binària i, per tant, més difícil d’explicar i fer entendre en l’era de la política emocional i la comunicació-espectacle.

Dissabte passat, 6 d’abril, en anunciar la seva candidatura i prometre tornar a Catalunya, Puigdemont s’erigia, amb plena consciència, com el gran protagonista de la comtessa. El seu plantejament és personalista: si voleu la “restitució” del president “legítim”, voteu-me. De la comunicació s’ha esborrat qualsevol referència a Junts, tot apel·lant al concepte de front ampli, de “la gent”, on l’important és l’autenticitat independentista, i s’arracona, almenys per ara, la ideologia –més d’esquerres, més de dretes, de centre– i les propostes sobre assumptes concrets. Aquell 6 d’abril, a Elna, a la Catalunya Nord, pels altaveus va sonar la cançó Bella Ciao, himne antifeixista. L’acte es va cloure amb No Surrender, de Bruce Springsteen.

S’ofereix al ciutadà una entrada per revisitar el somni d’aquelles manifestacions, d’aquella il·lusió, d’aquell 1 d’Octubre. Se li brinda connectar de nou amb l’èpica. A fugir, encara que sigui una estona, de la grisa, feixuga i inquietant realitat. Poesia contra prosa. S’apel·la a les emocions i sentiments, a la nostàlgia. El retorn a un paradís que no va ser.

Com que s’apel·la al cor, queden en segon pla, es busca que hi quedin, evidències com ara que Puigdemont i els seus, si manen, el que hauran de fer és ocupar-se d’un govern autonòmic amb un tou de problemes per resoldre i reptes per encarar. O que va ser justament Puigdemont qui –encertadament, a parer meu, malgrat que l’expresident doni ara a entendre que va ser una equivocació– el 27 d’octubre de 2017 va retirar la mateixa independència que acabava de declarar. O que es reclami un referèndum mentre es reivindica el valor de l’1-O. Etcètera. La tossuda realitat i les contradiccions són el menys important. La prosa, aquí, no compta gaire.

La prosa la hi deixa Puigdemont a Salvador Illa, que surt com a favorit als sondejos i a qui l'expresident provarà d’atrapar. Qui va ser ministre de Pedro Sánchez aposta no per tornar al passat, sinó per oblidar-lo o, encara millor, fer com si no hagués existit. L’actual primer secretari del PSC és el més afilerat amb el PSOE de tots els primers secretaris que ha tingut el partit, com Puigdemont no deixa de recordar-li amb un deix de menysteniment. Clar que el Partit dels Socialistes d’avui no és el d’ahir: s’ha transmutat i s’han transmutat les seves bases. Puigdemont i Illa parlen –i debaten–, però, d’allò mateix. El primer invita a reviure el somni. Illa, a despertar-se d’una vegada i oblidar el malson. A passar pàgina definitivament.

Aquesta campanya s’emmarca en la resituació política iniciada amb posterioritat a la tardor del 2017 i que continua en marxa. Catalunya està transitant lentament cap a un altre estadi. Aquesta evolució és inexorable, però el punt d'arribada no el coneixem del tot. No tornarem al 2017, però tampoc exactament a la situació anterior al Procés independentista. La penúltima fita d’aquesta recomposició política la van establir els pactes de Puigdemont amb Sánchez i la llei d'amnistia, malgrat que el primer es feliciti per ser el negociador més cantellut i aspre del segon. Els comicis del 12 de maig constituiran una nova fita. Dels resultats electorals i els pactes posteriors en dependrà el ritme del canvi polític i dibuixaran també les posicions, millors o pitjors, dels principals actors en el tauler de joc.