No tot està perdut

D’ençà que els articles incorporen els comentaris dels lectors, els periodistes hi estem en contacte diari, però res substitueix la trobada presencial, com la que aquest dijous hem tingut a l’ARA amb un grup de subscriptors per parlar de la victòria de Trump.

L’estat de perplexitat encara dura. Com és possible que els nord-americans hagin confiat en un tipus així (i «així» vol dir racista, masclista, xenòfob i colpista). La resposta és llarga, però es pot resumir: la societat nord-americana, com la nostra, té components racistes, masclistes i xenòfobs, que Trump ha sabut capitalitzar. I a quin punt de malestar econòmic i social no haurem arribat perquè episodis com l’assalt al Capitoli no només no tinguin retret sinó que tinguin premi electoral?

Si durant el franquisme es deia que la democràcia només era possible a partir d’un mínim nivell de renda per càpita, ¿no deu ser que el nivell de renda de molta gent (gent que treballa i no arriba a final de mes, o que no es pot permetre hipotecar-se per un pis) és ara insuficient perquè expressin cap interès per la democràcia, així en abstracte, de manera que les apel·lacions al fet que la llibertat pot estar en perill segons qui guanyi, no els fan ni fred ni calor?

Salvador Cardús hi afegia ahir un altre punt: més enllà de la cohesió social i la desigualtat, vivim en una creixent desvinculació social i moral, amb tothom convidat a consumir, tancar-se a la república independent de casa seva i connectar-se amb el món a través del M’agrada d’Instagram. Però com dèiem ahir amb els subscriptors, la realitat també té cares més falagueres: la reacció de tanta gent, especialment jove, de bolcar-se amb l’ajuda a València vol dir que continua havent-hi molta gent compromesa, solidària i justa que no pensa ni actua com voldrien Trump i l’extrema dreta.