I no un pirata
Aquesta setmana ha estat arran de la suposada ocupació –que usem aquesta paraula ja és indicatiu– del Caló del Moro. Però també del debat que hi ha a Barcelona entorn de la Fórmula 1 recorrent el centre de la ciutat, o les regates de la Copa Amèrica col·lapsant tot el barri de la Barceloneta. La impressió general és que el turisme i les seves derivades més o menys espectaculars (certa mena d’esdeveniments no són més que una forma de turisme de luxe i per a minories: esports cars) no creen riquesa, no serveixen a la prosperitat general, no ajuden a donar feina de qualitat, a fer més afortunades i segures les nostres ciutats o pobles de la costa. El turisme s’assimila més a una arma de destrucció massiva –d’entorns, economies, paisatges, ordres socials– que no a una indústria capaç de donar feina, crear prosperitat i contribuir a fer d’un entorn un lloc més benestant.
El turista és un hedonista –“humanista, i no un pirata”, com canta Antònia Font, encara que això és el que podríem discutir…–, però sembla que també ho és l’economia que s’emmotlla al turisme com a font principal de progrés econòmic: basta posar taules i llits, obrir museus amb quatre rampoines velles o modernes, netejar una mica les platges, fer discoteques de les velles fàbriques, o bars de copes dels casulls de pescadors –i alerta que no s’esfondri la teulada!–, etc. Treballar als camps o a les fàbriques és més dur que fer-ho als hotels i als restaurants; a Mallorca ho sabem.
L’especialització econòmica global ha portat que vastes zones del món hagin quedat desindustrialitzades: de què poden, o podem viure, si no? No podem tornar a fer sabates, o roba, o a cultivar la marjal: això ho fan a altres bandes, amb resultats més barats i segurament millors. Què ens queda? S’ha arribat al turisme com qui cau en la prostitució per no morir-se de fam. El turisme també evidencia fins a quin punt s’ha perdut la batalla, a Europa, a l’hora de posar-se a l’altura dels reptes que han donat pas a la nova economia digital. És el que inventen ellos de tota la vida, que nosaltres obrirem un hotelet i un bar de tapes. El problema té mala solució, però està ben clar que la solució no deu passar per fer més gran el problema, com fan els governs del PP, a Madrid o a Mallorca. Encara que et governin les esquerres, com a Catalunya els últims anys, no s’aconsegueix refrenar res, perquè l’onada és enorme, com una inundació contra la qual només hi ha retòrica i pedaços.
I alhora és cert que tothom pensa, en algun moment –sobretot ara que ve l’estiu–, d’anar a fer turisme, o d’escapar dels turistes de la mateixa ciutat o poble convertint-se en turista a Itàlia o a Nova York. No cal dir que nosaltres, com a turistes, també produïm efectes devastadors, per molt que tinguem excuses culturals o bones intencions humanistes, i no pirates. Jo no em penso moure del redol: com és possible fer turisme, ja, i no morir-se de fàstic o vergonya? He d’anar a encarir els lloguers a un poblet del sud de França? He d’anar a contaminar per Itàlia amb un cotxe de lloguer? És un bon pla: milions de persones –aquest és el problema!– hi estaran d’acord.
