No pot ser
Quan al despertar-me dijous vaig sentir que l'exèrcit rus havia bombardejat Khàrkiv, em va venir el mateix mal de cap que el 20 d'agost del 91 al saber que havien segrestat Gorbatxov. És curiós, això de la somatització.
Ja no vaig poder sortir d'aquella ciutat ucraïnesa que coneixia tan bé. Em vaig veure buscant cues a les quals unir-me amb l'esperança d'aconseguir alguna cosa útil per sobreviure; em vaig veure recorrent el metro per identificar l'estació més profunda on refugiar-me en cas de bombardeig...
Només unes hores abans, com que era 23 de febrer, Dia dels Defensors de la Pàtria, aquell en què les dones complimentàvem els nostres companys com ells feien amb nosaltres el 8 de març, havia brindat pels meus amics homes ucraïnesos i russos. I ara els imagino matant-se en una guerra fratricida (d'invasió russa i defensa ucraïnesa, per ser exactes).
Fa 30 anys, després de la caiguda de l'URSS, pel pressentiment d'un conflicte bèl·lic, em vaig traslladar de Khàrkiv a Moscou per estar a prop d'un aeroport internacional si el conflicte esclatava. Ni en la més dramàtica de les meves anticipacions vaig arribar a suposar res de semblant al que està passant aquests dies. Un amic rus, des de Moscou, hi coincidia divendres: "No m'hauria cregut que això pogués passar ni en el pitjor dels malsons".
Des que l'amenaça d'atac va prendre forma amb les maniobres militars russes a la frontera, mantinc contacte permanent amb Khàrkiv. "No passa res. Sembla que els polítics es diverteixen així, mostrant la seva força i guanyant punts. Per aquí continuem amb l'augment dels preus i dels casos de covid i amb mal temps, sense canvis", em deien. Aquí també érem al pic de la sisena onada.
El dimecres 23 no vaig esperar a acabar de menjar per preguntar si era cert el que veia en pantalla: evacuaven gent de Kíev. "Han dit que els russos retiren el seu ambaixador i que a Kíev imposaran l'estat d'emergència. A Khàrkiv tot continua igual".
Dijous, a primera hora del matí, no em podia creure les informacions: els russos bombardejaven Khàrkiv! "Sí, van atacar a dos quarts de cinc de la matinada la base militar i, potser, l'aeroport. A tot arreu, molta cua". I aquell "molta cua" em va reconfortar. Com sempre, vaig pensar. La gent no es llança a agafar les armes que li ofereixen, surt a proveir-se del que necessita per sobreviure.
Mentre avançava el dia, el setge s'estrenyia. "Després del bombardeig, la infanteria. Però els ucraïnesos els poden aturar (això diuen)". I de nou dues paraules em van tranquil·litzar: "això diuen", que era tant com dir ni ho crec ni ho deixo de creure, tant me fa el que diguin, continuo a la meva. Així havia estat fins i tot quan Gorbatxov va signar la dissolució de l'URSS. ¡La dissolució de l'URSS! O quan Ieltsin va bombardejar el Parlament rus. Allà continuàvem treballant i buscant-nos la vida com si no estigués passant res.
Als meus “com us puc ajudar” hi va respondre divendres un amic: "¿Puc enviar-te els meus estalvis, mil euros, perquè me'ls guardis per si es desplomen els bancs?" Mil euros! Em van caure les llàgrimes, em va retrotraure al moment en què, sent metge resident a Khàrkiv, vaig llegir de pròpia mà d'una cirurgiana a punt de la jubilació la seva justificació de per què tenia quatre sous en bitllets de 50 i 100 rubles. Va passar l'endemà que el noticiari vespertí del 23 de gener de 1991 anunciés que, a la mitjanit, aquests bitllets perdien el valor. A la feina canviaven l'equivalent a dos sous, i si algú tenia una quantitat superior havia d'explicar-ho en un llibre a la vista de tothom. D'altra banda, molta gent, aprofitant els 11 fusos horaris del país, va fer enviaments que l'oficina de correus es va veure obligada a lliurar en moneda de curs legal. Alguna cosa semblant vam estar tramant divendres.
El 2018 vaig coincidir a les portes del Kremlin amb veterans de guerra uniformats que intercalaven lloances a Putin amb càntics soviètics d'exaltació patriòtica. Era el 4 de novembre, Dia de la Unitat Popular, que segons la Wikipedia "commemora l'aixecament popular que va expulsar les forces d'ocupació de la Mancomunitat de Polònia-Lituània el novembre del 1612 […]. Al·ludeix a la idea de la unitat de la societat russa que va poder protegir l'estat, fins i tot en l'absència d'un tsar que pogués guiar-la". La sensació actual és que el tsar és al seu tron. Les tradicionals matrioixkes repintades i les estatuetes que llueixen als aparadors semblen establir una línia successòria clara: Pere I el Gran - Stalin - Putin. Que la festa sigui tan propera a la que antany celebrava la Revolució d'Octubre (el 7 de novembre) ajuda els nostàlgics a integrar-se. I l'orgull de sentir-se de nou una potència mundial alegra molts cors, però ja no tots.
Revisc les manifestacions contra la guerra per la invasió de l'Iraq, i penso que les úniques que podrien tenir, potser, una mica d'influència per aturar la invasió d'Ucraïna serien les que inundessin amb riuades humanes tot Rússia, de Sant Petersburg a Vladivostok. Però cridar contra el govern pot comportar gravíssimes conseqüències; per això, fins que no siguin multitudinàries, sortiran només els molt valents i els molt desesperats.
Visca els meus amics a Moscou o a Khàrkiv, siguin russos-russos o russos d'origen ucraïnès o ucraïnesos-ucraïnesos o ucraïnesos d'arrels russes. Totes les nostres converses acaben igual: "Sisplau, que això s'acabi aviat. Que no hi hagi més víctimes. Que ho resolguin parlant".
Em resulta comprensible que Rússia no vulgui sentir l'alè de l'OTAN al clatell, però envair Ucraïna i amenaçar altres països comportant-se com un pinxo és inacceptable. Em resulta comprensible que Ucraïna busqui nous aliats en altres terres de promissió, però no puc evitar pensar que, si Rússia fos un castell, Ucraïna seria el seu fossat. Pel que fa a la resta, la qüestió és si els que agreugen els uns sense ajudar els altres entenen la complexitat de la situació i estan disposats a actuar com correspon per satisfer el desig majoritari de viure lliures i en pau.
