Potser no esteu preparats per a aquesta història
Els dilluns a la nit al canal33 no us haurien de passar per alt. Aquesta setmana el 60 minuts va emetre un documental d’aquells que et deixen trasbalsat. Es titula Autoretrat i explica la història de Lene Marie Fossen, una jove fotògrafa noruega molt malalta d’anorèxia. El seu cas recorda moltíssim un 30 minuts que TV3 va emetre fa poc més d’un parell d’anys titulat L’Emma vol viure, on explicava les circumstàncies d’una noia atrapada en aquest trastorn alimentari del qual li era impossible sortir. En el cas de la Lene Marie, però, es produeix una dualitat molt potent en la protagonista, i té un subtext tan ferotge que fa que no puguis oblidar la seva història ni les seves fotografies.
La Lene Marie va deixar de menjar quan tenia deu anys perquè deia que no volia fer-se gran. Va ser una manera d’aturar el creixement perquè volia que la vida fos sempre com quan ella era petita. Amb els anys, en el procés de recuperació de la seva anorèxia nerviosa, va descobrir la fotografia i va començar a fer uns retrats extraordinàriament bells i reconeguts pels cercles artístics més selectes del seu país. La Lene Marie té el do de saber mostrar l’ànima de les persones quan les retrata. I fent evolucionar el seu art, passa a l’autoretrat. La Lene Marie s’enfronta a la seva pròpia realitat mostrant el seu cos esquelètic. Fa impressió com intenta buscar una mica de bellesa i poètica en el seu dolor terrible. I la passió per la fotografia li activarà les ganes de viure i fer-se gran: “Quan faig fotos sempre em ve gana”, diu ella.
El documental mostrarà magistralment aquesta dualitat entre la necessitat d’acostar-se a la mort i el seu somni de recuperar-se. Una batalla constant entre la nena i l’adulta. Margreth Olin, la directora, fa un treball esplèndid a l’hora de jugar amb la imatge tal com la Lene Marie ho fa amb les seves fotografies. Potencia la relació entre l’entorn d’un hospital abandonat i la salut de la protagonista.
Més enllà dels aspectes visuals, alguns de molt forts (i que no són fàcils d’entomar per la voracitat de la malaltia), el més interessant és el diàleg constant que el documental t’obliga a mantenir amb tu mateix. L’intriga per saber si la Lene Marie se’n sortirà o no, la interpretació que cada espectador pot fer de la relació de la fotògrafa amb la càmera, els dubtes que ens provoquen de vegades els seus autoretrats i la manera d’interpretar les imatges. És com si la història t’arrossegués en un bucle de dilemes i punts de vista, de percepcions íntimes que et fan mantenir un debat secret. Però el que és segur és que el cas de Lene Marie Fossen és tan bèstia, està tan ple de coratge i fragilitat a la vegada, veus que té tan a prop l’èxit com la derrota final, que és pertorbador. Autoretrat ens parla de l’art com a refugi i teràpia, però també de la capacitat que té per exposar-nos públicament fins a uns nivells que no controlem.