Si no produïu, moriu-vos
Hi ha regals inesperats que t’arriben tot d’una enmig del tràfec d’activitats quotidianes. Jo tenia un club de lectura i de sobte els vaig veure entre els assistents, una parella única i singular: el Rubert de Ventós i la seva filla Xita. Alguna cosa profundament commovedora va fer que m’oblidés de totes les exigències del moment: allò era la viva imatge, nítida i reveladora, del que és el veritable amor. Un vincle no només real i autèntic sinó còmplice i enjogassat, potser l’única actitud davant la duresa de la malaltia i la mort ineludible. Per això li agraeixo a la Xita Rubert l’emotiu text que publicava a La Vanguardia fa uns dies parlant dels últims anys del seu pare, un escrit honest en què defineix la seva relació com a sagrada perquè els moments que han compartit des que es van intercanviar els rols i la filla va passar a cuidar el pare, diu, “pertanyen a la literatura”. L’escriptora també parlava del menyspreu amb què és tractat qualsevol que sigui tingut per inútil en aquesta societat: “Creuen que una persona muda ja no parla, un cec no hi pot veure, que algú amb dificultat per entendre no entén, que un cos desvalgut ja no té valor”. Quina crueltat tan normalitzada, aquesta, quin valor més deshumanitzador que s’ha anat infiltrant entre nosaltres com si res.
Confesso que en tota la qüestió relativa a la manera de tractar la gent gran, encara no m’he integrat prou en aquesta cultura, encara conservo l’educació que vaig rebre a casa i que em va inculcar un respecte gairebé reverencial pels més grans. Sona a tòpic, ho sé, però jo besava la mà del meu avi quan el saludava al matí i besava el cap de les meves àvies. Me’ls havia d’escoltar ni que fos pels anys de vida que havien viscut més que nosaltres. Potser sí que la nostra era una cultura endarrerida, que respectava els vells perquè ells eren els dipositaris de la memòria i el saber en un entorn sense llibres de registre ni arxius, però, salvada la submissió generacional o el respecte obligatori, hi ha alguna veritat profundament humana en això de tractar bé els vells. Diria que fins i tot des d'un punt de vista evolutiu. Si no ens esforcem a conservar-los la dignitat, a tenir-los en compte siguin quines siguin les seves condicions de salut, de què ens haurà servit lluitar tant per allargar la vida? La vida, al capdavall, és la vida respectada, cuidada, en contacte amb les persones importants, no només amb altres vells desvalguts i aïllats del món. Qui sap si tot aquest malestar existencial dels més joves, ofegats per les incerteses del present i atrapats en la intempèrie d’un individualisme salvatge, no es veuria una mica alleujat si fossin capaços d’interessar-se pels avis, per les seves existències relegades a la part obaga del nostre món. Jo que vaig deixar de tenir a prop els meus avis des de l’edat de vuit anys, he envejat sempre els que els podien visitar cada cap de setmana i m’ha sorprès que no despertessin més interès, més curiositat per la memòria que guarden i que sembla que no puguin transmetre a ningú.
En un vídeo pujat recentment per France Culture, Edgar Morin donava una explicació a aquest tret tan occidental de considerar els vells una nosa: ja no es valora el seu domini tècnic perquè els avenços tecnològics els superen. És a dir, que no només queden obsolets els objectes sinó també aquells que els coneixien i n'ensenyaven el funcionament. D’aquesta manera les persones som avaluades i descartades en funció de les nostres capacitats productives. I qualsevol que no produeix, ja es pot morir. És la cultura capitalista mostrant-se en la seva faceta més descarnada. Com a resistència, aquests pobres mortals només tenim el més poderós dels invents: l’amor real que ens fa tenir cura els uns dels altres, sobretot quan ens fem més invisibles, més inútils, més rebutjables.
