Per què no tenim prou professionals sanitaris competents en català?

Fa un temps que he tingut l’oportunitat de conèixer com s’actua en altres països amb més d’una llengua oficial per assegurar que es respecti l’opció lingüística dels pacients. Ho vaig exposar en una jornada que va tenir lloc a l’hospital de Son Espases l’any 2022 i en un article a la ‘Revista de Llengua i Dret’ (https://doi.org/10.2436/rld.i78.2022.3388). Una de les ponències del Consell Social de la Llengua Catalana de les Illes Balears també se’n va ocupar (https://caib.es/govern/rest/arxiu/5144337). Ara que el tema és present en el debat públic, m’ha semblat oportú resumir de manera senzilla les raons per les quals és necessari i possible assegurar aquesta disponibilitat de les dues llengües oficials i, sobretot, per què no es pot resoldre encara aquesta qüestió.

1. En primer lloc, no es pot resoldre, perquè molta gent –inclosos alguns governants i, fins i tot, membres significats del sector sindical sanitari– ignora un fet universalment reconegut: que la intercomprensió empàtica amb els pacients és una part indissociable de la competència del personal sanitari, perquè és imprescindible per assegurar un bon diagnòstic, un bon tractament i, en definitiva, la curació. Està demostrat que la major part dels errors mèdics es deuen a problemes d’intercomprensió amb els pacients. Per tant, un professional de salut que és incapaç d’entendre el pacient i empatitzar-hi és un professional incompetent, perquè posa en risc la salut i, fins i tot, en situacions crítiques, la vida dels pacients. I si a més pretén que “els idiomes no curen”, fa ostentació pública de la seva incompetència.
2. En segon lloc, si ho volem resoldre, hem d’assegurar que els titulats en sanitat que surten de les nostres universitats coneguin bé la llengua oficial pròpia del lloc on s’han format, i també que surtin titulats suficients de les diverses especialitats –algunes de les quals ara són deficitàries–. Aquest és un punt que la Xarxa Vives hauria d’atendre en relació amb les previsions dels Col·legis de Metges. Tampoc no estaria malament que totes les facultats de Medicina o Infermeria de l’Estat oferissin cursos de català al llarg dels estudis, ja que es troben en un estat multilingüe.
3. En tercer lloc, sabent que l’Estat s’ha compromès (Article 13, 2c de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries) “a vetllar perquè els equipaments socials com ara els hospitals, les llars de jubilats i els albergs ofereixin la possibilitat de rebre i tractar en llur llengua els parlants d’una llengua regional o minoritària que necessiten atencions per raons de salut, d’edat o per altres raons”, i que també exigeix als MIR (Metges Interns Residents) que acreditin coneixements de castellà, s’ha de reclamar que tots aquells que han de treballar on el català és oficial, també acreditin conèixer aquesta llengua.
4. I finalment, si els punts anteriors s’haguessin gestionat correctament, només faria falta organitzar en col·laboració amb les entitats del sector sanitari una oferta permanent de cursos intensius de català orientats específicament al sector sanitari, perquè tots aquells que volguessin optar a llocs de treball en aquest àmbit es poguessin preparar prèviament a les proves d’accés, que per pura lògica i per mandat exprés del nostre ordenament legal ha d’assegurar la competència del personal dels serveis públics en les dues llengües oficials, en lloc de suprimir el requisit de conèixer la llengua oficial pròpia amb l’excusa que aquesta és la causa de la manca de professionals.

En definitiva: si no tenim prou professionals sanitaris competents en català és, senzillament, perquè els responsables d’assegurar una atenció sanitària de qualitat no són conscients que sense competència en català no hi ha bona atenció sanitària i, en conseqüència, no adopten les decisions necessàries per assegurar un dret irrenunciable de la nostra societat i un mandat explícit del nostre ordenament legal. Sense això, parlar com fan d’igualtat i llibertat és pura fantasia.