Per no haver resolt una qüestió de drets

És un fet que la majoria de vegades que vas a la sanitat pública balear t’atenen en castellà. També ho és que la immensa majoria dels pacients catalanoparlants canviam de llengua quan qui volem que millori la nostra salut ens parla en castellà, o com a molt mantenim el català si veim que ens entenen, però no denunciam la vulneració dels nostres drets lingüístics –no ho feim per manca de temps, per vessa, perquè ho hem normalitzat de tan comú que és. Igualment, és un fet incontestable que a l’hora de decidir si sol·licitar una plaça com a professional sanitari a l’administració de la salut pública balear, amb dues llengües oficials, pesa molt més el preu de l’habitatge i altres condicions laborals que no que et demanin, per al cap de dos anys, coneixements d’una de les llengües cooficials –l’altra s’ha de saber. Ho són, fets, que també una majoria dels metges i infermeres no tenen problema per aprendre català i que, a més, volen fer-ho, segons han declarat. Això, encara que, com és un fet, passats els dos anys d’aconseguir la plaça ningú els exigeixi que acreditin coneixements de català i, sobretot, ningú els vagi darrere per comprovar si fan servir aquesta llengua. I tots aquests fets, units a molts altres, com que ara la institució de referència en coneixement de català, la Universitat de les Illes Balears, s’hagi decidit a fer esforços per aconseguir que un mínim del 35% de les classes es facin en català –un mínim!!–, tot això és la constatació que hi ha un problema amb la llengua pròpia i que seguit seguit s’activen focs per no haver resolt ni haver de resoldre el que és essencial: el mateix respecte i condicions per a les dues llengües cooficials i els mateixos drets per als seus parlants.