Què no s'ha de poder dir al Parlament?
Un dels temes que estan generant més controvèrsia als Parlaments europeus en els darrers anys és l'anomenat discurs d'odi. En els Parlaments del nostre entorn s'han produït manifestacions que es poden interpretar com a crides públiques a l'odi contra minories ètniques o racials o com a apologia de la violència o el terrorisme. En les darreres legislatures és freqüent sentir al Parlament de Catalunya, en els debats parlamentaris, al·lusions, amb més o menys relació, implícita o expressa, amb suposats vincles entre immigració i delinqüència. Aquestes manifestacions plantegen el dubte als òrgans de direcció del Parlament, per una banda, d’intervenir per assegurar les regles d'ordre establertes als reglaments dels Parlaments i, per l'altra, d’advertir als oradors parlamentaris sobre aquest tipus de discurs.
Les manifestacions que poden incloure elements d'odi, especialment si es fan en seu parlamentària, susciten tota una sèrie de problemes, polítics i jurídics, que s'han d'avaluar amb molta precisió. En les següents línies voldria fer unes reflexions al fil de la interpretació que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha fet sobre la llibertat d'expressió i el discurs d'odi.
En primer lloc, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) entén per discurs d'odi “qualsevol forma d’expressió que propagui, inciti, promogui o justifiqui l'odi racial, la xenofòbia, l'antisemitisme o altres formes d'odi basades en la intolerància que es manifesten per mitjà del nacionalisme agressiu i l'etnocentrisme, la discriminació i l'hostilitat contra les minories i les persones immigrants o persones d'origen immigrant” (Féret vs. Bèlgica, de 16 de juliol de 2009).
En segon lloc, cal tenir present que la llibertat d’expressió gaudeix d'una protecció amplíssima en el nostre ordenament jurídic, en especial en virtut de l'article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans. La llibertat d'expressió, en seu parlamentària, esdevé un element consubstancial al pluralisme polític en una societat democràtica (Handyside vs. Regne Unit, 7 de desembre de 1976) i, en conseqüència, qualsevol manifestació política d'un diputat hauria de poder ser expressada, malgrat que aquesta molesti, provoqui o pertorbi (Otegui Mondragón vs. Espanya, de 15 de març de 2011). Els diputats o representants polítics estan, alhora, exposats a una major possibilitat de crítica per raó del càrrec que exerceixen (Lopes Gomes da Silva vs. Portugal, 25 de juny de 2000). En aquest marc, el TEDH està especialment amatent que la restricció de la llibertat d'expressió en seu parlamentària no afecti les minories parlamentàries.
A més a més, els diputats gaudeixen de la prerrogativa de la inviolabilitat (l'anomenada freedom of speech del parlamentarisme anglosaxó), que garanteix la irresponsabilitat jurídica dels parlamentaris per les opinions manifestades en l'exercici de les seves funcions, fins i tot després d’haver finit el seu mandat.
En tercer lloc, com qualsevol dret o llibertat, la llibertat d’expressió no és il·limitada, atès que pot entrar en col·lisió amb un altre dret, com podria ser el dret a la vida privada, familiar i a la dignitat personal. El problema essencial rau en els límits de la llibertat d'expressió dels diputats en debat parlamentari.
La llibertat d'expressió d'un representant polític en el debat parlamentari seria acceptable jurídicament mentre no impliqui un delicte. Així, l'apologia de la violència (Karácsony i altres vs. Hongria, de 17 de maig de 2016); l'apologia del terrorisme (Zana vs. Turquia, de 25 de novembre de 1997) o a la crida pública a l'odi vers minories ètniques o racials (Budinova i Chaparzov vs. Bulgària, de 16 de febrer de 2021; Pastörs vs. Alemanya, de 3 d'octubre de 2016) no estarien emparades per la llibertat d’expressió. Aquest seria el cas, per exemple, de l'article 510 del Codi Penal de l’estat espanyol que tipifica com a delicte el foment, la promoció o incitació, directa o indirecta, a l'odi, l'hostilitat, la discriminació o la violència fets públicament contra grups o determinades persones, especialment les socialment més vulnerables.
La llibertat d'expressió no pot emparar la comissió de delictes. Tanmateix, la complexitat d'apreciar els esmentats límits en la immediatesa del debat parlamentari aconsellaria la seva anàlisi a posteriori, per mitjà d'òrgans preferiblement judicials. Tot això, sens perjudici de l’autoritat del president per fer complir les regles d'ordre i d'ordenació dels debats, tal com es disposa en els reglaments parlamentaris.
Finalment, des d'una perspectiva més general, pel que fa als principis i valors que han de presidir el debat parlamentari, el Tribunal Europeu fonamenta la limitació del discurs d'odi en el fet que aquest incideix en els valors de convivència social en què es fonamenta una societat democràtica (Korwin-Mikke vs. Parlament Europeu, de 31 de maig de 2018). Aquests valors serien el pluralisme, la democràcia, l'estat de dret i el respecte dels drets humans; valors que configuren la noció de Patrimoni Comú Europeu, a la qual es refereix l'article 1 del Tractat de Londres, de 5 de maig de 1949, pel qual es crea el Consell d'Europa.
Les expressions de representants polítics en seu parlamentària que contenguin elements d'odi racial són incompatibles amb un clima social serè i poden afectar la confiança en les institucions democràtiques (Erbakan vs. Turquia, de 6 de juliol de 2009).
Per tot això, en definitiva, el Tribunal Europeu de Drets Humans considera de crucial rellevància que en els seus discursos públics els diputats evitin paraules susceptibles de contravenir aquests valors essencials d'una societat democràtica.