No és la síndrome (de la impostora), és la societat

A les xarxes circula un tall de vídeo, titulat Les nostres inseguretats, que condensa en menys d’un minut la part més evident d’un problema complex. Els protagonistes són Juliana Canet, Marta Montaner i Roger Carandell, presentadors del programa de Catalunya Ràdio Que no surti d’aquí. En aquest clip, Canet explica que té por de perdre el seu lloc de feina: “Quan passes per un moment d’inseguretat [...], dubtes més i et penses que tothom és més capaç que tu”. Montaner hi confessa que ella tampoc no passa “per un moment de gran seguretat” i s’adreça al seu company amb un “i tu?” Carandell, amb una mitja rialla, li contesta “Jo estic bastant bé amb el tema aquest”. Aleshores, Canet, ràpida, li etziba “Mira, només diré una paraula: masclisme”. Quan vaig veure el vídeo de seguida em va venir al cap un article de la Harvard Business Review que havia llegit feia temps, “Stop telling women they have imposter syndrome” (2021). Perquè per parlar del que aquesta escena implica sovint fem servir el famós concepte de la síndrome de la impostora. En realitat, però, va més ben encaminada Canet, que no s’autoassenyala com a víctima de cap síndrome, sinó que apunta directament i sense embuts cap al masclisme sistèmic. 

El 1978, les psicòlogues clíniques Pauline Rose Clance i Suzanne Imes van encunyar el terme imposter phenomenon per explicar els resultats d’un estudi sobre la inseguretat professional que experimentaven dones molt ben situades laboralment. Inicialment, doncs, el concepte no partia de la idea de síndrome i només feia referència a dones que, malgrat que tenien un currículum acadèmic o professional brillant, sentien que eren un frau. Com que el concepte al·ludeix a un sentiment molt universal de dubte i angoixa relacionat amb la nostra vàlua en determinats aspectes, va fer fortuna i se’n va generalitzar l’ús. En la gran majoria de casos, però, és més aviat contraproduent dir-ne síndrome, perquè convertim en patologia coses que no ho són (en un article de l’any passat a El País qualificaven aquesta síndrome, que afecta sobretot les dones, de trastorn psicològic). D’una banda, sentir inseguretat és natural i, fins i tot, pot ser positiu per al nostre desenvolupament personal i professional. De l’altra, no podem obviar el fet que quan aquesta inseguretat és molt acusada ben sovint és el resultat d’un context de desigualtat. En aquest segon cas, no només etiquetem com a patologia una sensació d’inseguretat justificada, sinó que posem el focus allà on no toca. Perquè el problema no és la persona que pateix la inseguretat, sinó unes dinàmiques socials que són clarament discriminatòries. 

Ho il·lustro només amb un exemple: l’any passat Marina Abramovic va ser la primera dona a exposar la seva obra en solitari a les galeries principals de la Royal Academy of Arts de Londres, una institució que va obrir les portes fa 255 anys. El sostre de vidre que va trencar Abramovic després de 50 anys de carrera artística demostra quina ha estat la tendència en l’àmbit de les arts visuals. Si Abramovic sentia pressió és perquè tenia molts motius per sentir-ne, la seva exposició era tot un esdeveniment i, per tant, havia generat molta expectació. Les desenes d’exposicions individuals anteriors d’homes artistes no eren una fita social, sinó un acte —diguem-ne— normal (la “norma” era que exposessin els homes). I la normalitat té un avantatge innegable, garanteix un marge per a la mediocritat. O, per dir-ho d’una altra manera, permet aprendre un ofici, equivocar-se, de manera normal. Anècdotes com la d’Abramovic han estat i són habituals en una multitud de sectors: als llocs on hi ha més concentració de poder o prestigi sovint no hi trobem cap rastre de paritat. Històricament, les raons rere els biaixos de gènere i el tracte desigual han estat molt diverses i amb una pàgina al diari no en faríem prou. Al vídeo Les nostres inseguretats, Marta Montaner n’esmenta una de clau: “l’afegit de la maternitat”. Malgrat que és cert que la durada de la baixa per paternitat ha anat augmentant els darrers anys, és una mesura molt recent. Revertir les conseqüències que han provocat segles d’inequitat en les cures i la conciliació familiars serà, és, un procés costerut. 

Curt: és el context el que cal arreglar, no una síndrome que no és res més que un símptoma evident de la desigualtat. No ens calen xerrades ni articles ni consells sobre “com superar la síndrome de la impostora”, calen canvis estructurals. Posem el focus on toca. No és la síndrome, és la societat.