No són clavegueres, és un pou mort
No sé ben bé d’on surt això de les “clavegueres de l’Estat”. És un terme amb un significat ben assentat, i per tant no ens el traurem de sobre. Però el cert és que no el trobo adequat per referir-nos al joc brut de l’Estat. El clavegueram és un sistema per fer net de les aigües residuals, canalitzant-les, amb una llarga història -la Viquipèdia diu que les primeres canalitzacions conegudes són del 3750 aC-, i la seva generalització, tal com les coneixem avui dia, de fa un centenar llarg d’anys. Les clavegueres fan net.
EN CANVI, del que realment estem parlant aquests dies és del “pou mort de l’Estat”. Un lloc on es dipositen les aigües fecals, esperant que amb el temps es filtrin els líquids -amb tota mena de riscos de contaminació de l’aigua freàtica- i amb la necessitat, quan s’omple, de buidar-lo. I sí, tots els estats en tenen, de clavegueres, però Espanya encara no. Espanya té un pou mort -un pou mort patriòtic, esclar- que ara vessa per tot arreu. O més ben dit, que sobretot evacua tota la porqueria abocada sobre l’independentisme, per molt que ens vulguin despistar amb algun altre esquitx col·lateral.
I VET AQUÍ com queda marcada la lògica política del moment, paralitzada per un pou mort que sobreïx. D’una banda, tenim els que segueixen omplint el pou mort de manera descarada, fins i tot amb la benedicció del Defensor del (seu) Poble. I de l’altra, els que el volen emblanquinar, relativitzant-ne la gravetat, o mirant cap a una altra banda per no haver de prendre decisions greus. El pou mort ara és obert i la xena empudega no només els que l’han omplert, sinó tots aquells a qui ja els va anar bé l’embrutiment dels Pujol, Mas o Trias.
L’ESTRATÈGIA dels Villarejo, Fernández Díaz i companyia no és que fos gaire sofisticada. La primera prova és que al final tot s’ha destapat, i per tant vol dir que anaven massa refiats. Ara també sabem -com ens temíem- que no tenien cap escrúpol a mentir en seu parlamentària o judicial, cosa que bé hauria de tenir conseqüències penals. Però també se’ls veia la de sota pels moments que triaven per emmerdar-nos i pels còmplices que triaven. A pocs dies d’unes eleccions, posem per cas. O amb la col·laboració de mitjans i periodistes no menys patriòtics, d’altra banda ben coneguts, i a qui no es tenia cap escrúpol de convidar -ni llavors ni encara ara- per ser entrevistats als mitjans d’aquí i facilitar-los la seva feina fastigosa.
DE L’ESPIONATGE del Primer d’Octubre de 2017 hem anat reculant cap al de les eleccions municipals de Barcelona, tant les de 2019, amb l’operació Valls en marxa, com les de 2015, en què van fer perdre Trias. I, de moment, hem acabat a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012, amb aquella imprevista i insòlita pèrdua de suport a darrera hora del president Artur Mas, “culpable” d’haver optat, malgrat ell mateix, pel camí de la independència. Deu anys documentats de pou negre patriòtic, i el que encara ha de sortir.
EN AQUESTA història d’aigües fecals patriòtiques, però, hauríem de tenir ben present el paper dels que en treien partit. Per començar, dels beneficiaris directes de l’empastifada. També dels qui, emparats amb el biaix de confirmació -aquella credulitat fàcil de quan et donen la raó-, no van posar en dubte unes desinformacions malgrat els senyals de putrefacció que mostraven.
DE TOT PLEGAT se n’hauria d’aprendre alguna lliçó. No parlo de passar comptes, que és pràcticament impossible i no ens retornaria res. Però sí, com a mínim, de recordar de qui ens podem fiar i de qui no. D’adonar-nos de quan fem de comparsa dels qui ofereixen concòrdia mentre t’espien. D’inquietar-nos amb les crides a la paciència. D’aprendre a respondre amb contundència a la manca de respecte a la nostra dignitat nacional i democràtica. En definitiva, de tornar a aprendre a dir que ja n’hi ha prou.