No són hores de lliçons
En general, el pitjor que pot fer un govern és creure's la seva pròpia propaganda, i encara més quan es troba en el punt més delicat del conflicte més difícil sobre el qual li correspon treballar. Que la nova ministra portaveu, Isabel Rodríguez, s'estreni dient que el govern d'Espanya espera que l'independentisme català “hagi après la lliçó”, just quan estem assistint a un nou atac de venjança en tota regla per part del Tribunal de Comptes, és una mostra superlativa d'ineptitud política. Cercar la ruïna econòmica de les persones potser no és tan cridaner com ficar-les a la presó, però significa tornar a utilitzar les institucions de l'Estat per fer malbé la vida dels discrepants, a fi i efecte que serveixi d'escarment per a discrepants futurs, etc.
El govern d'Espanya no pot sucumbir a la seva propaganda i creure's realment que els indults van ser un acte de magnanimitat, concòrdia i valentia. Els indults van ser una maniobra política necessària en un procés de negociació a mitjà i llarg termini, i s'ha d'admetre que amb un govern del PP haurien estat inimaginables, però també que Pedro Sánchez i el PSOE s'hi van decidir només quan van creure que en podien treure rèdits. També van ser, sigui dit de passada, un cert èxit de l'independentisme. Succeeix, però, un fenomen: mentre que a l'independentisme li costa molt apuntar-se un èxit, perquè si ho fa tothom es baralla i l'èxit es converteix en un trauma, a Pedro Sánchez i al PSOE no els costa gens apuntar-se èxits propis, d'altri o inventats. Els socialistes tenen dret a fer propaganda dels indults si pensen que amb això han de guanyar alguna cosa (els governs i els partits ja ho fan, això), però si es pensen seriosament que els indults són un punt d'arribada en el conflicte entre Catalunya i Espanya, cometran un error fatal. Són, tot just, un punt de partida, i un punt de partida difícil i precari en un camí ple no tan sols d'obstacles, com va dir el destituït Ábalos, sinó de mines antipersona, que es dediquen a col·locar sovint des de la justícia (i, ara, des de la pseudo o parajustícia del Tribunal de Comptes). El conflicte entre Catalunya i Espanya pot estar “almenys encarrilant-se”, com tímidament han celebrat des de la Comissió Europea, però pot descarrilar novament en qualsevol moment. Les suspicàcies són enormes, els atemptats contra la separació de poders que es perpetren des de l'Estat mateix són constants i l'arribada a uns acords bilaterals es troba, segurament, més lluny que mai. Si el govern d'Espanya comet badades com les de la portaveu la pacificació serà extremadament breu, perquè són molts els interessats que sigui així.
Finalment, el perfil de la ministra Rodríguez confirma una certesa, i és que els joves progressistes espanyols s'han cregut també la propaganda del nacionalisme espanyol, segons la qual els independentistes catalans són éssers indesitjables que potser no han d'estar a la presó, però als quals no s'ha de tenir cap consideració ni respecte. És una pèssima manera d'encarar una negociació o un diàleg.
