No t’aturis, ninotet!

L’ aventura comença el vespre anterior. Intercanvis de trucades i missatges per recordar que l’endemà a les deu del matí arriba el gran moment: surten a la venda les entrades per al concert de Bruce Springsteen. Coordinacions d’última hora. A les 9.15 h entres a la web i t’hi registres per guanyar temps. Feina feta. Busques la pestanya del concert. Veus el botó Comprar entrades i hi cliques abans d’hora per si fossis l’únic espavilat que ha tingut la idea de mirar-ho. Res. Encara no.

Et quedes mirant la fotografia de l’Springsteen a la pantalla. Ulleres de sol i braços plegats. La pitjor espera. Quaranta minuts que no saps què fer. Un cafè, llegir els diaris i intercanviar uns quants missatges amb els que estan com tu. Tothom a les seves posicions esperant el gran moment. 09.56 h. Tic-tac. 09.57 h. Tic-tac. 09.58 h. Tic-tac. 09.59 h. La mirada queda fixa en el 59. Poses la mà sobre el ratolí amb una tensió especial, preparant-te per al moment. Ho fas com si fossis John Wayne recolzant la mà a l’empunyadura de la pistola abans de cridar “Aquest és el meu bistec, Balance!” a la pel·lícula de John Ford. Esperes que el 59 es converteixi en un doble zero. Ara! Cliques. S’obre un menú de tres opcions d’entrades. Els nervis et dificulten la lectura. No domines l’argot de les butaques dels concerts. Cliques la primera opció que sembla la normal. Entres a la sala d’espera virtual. Deia Eduard Punset que la felicitat és a la sala d’espera de la felicitat. En aquests moments no tens clar que sigui veritat, però l’emoció és divertida per als optimistes. Un rètol t’ordena que no toquis res. Un ninotet arrenca a caminar per una línia blava. Com més esperes més avança. De tant en tant l’homenet fa un salt enrere però torna a avançar. Petits ensurts en el camí. Mare meva, el munt de coses que tens per fer i estàs badant davant la pantalla. Millor això que aquelles cues on la gent hi anava amb el sac de dormir. La barra per on camina el ninot fa setze centímetres. Ho mesuro amb un regle perquè no sé què més fer. Set minuts esperant i només ha recorregut 2,6 centímetres. No paris de caminar, ninot! Potser és un efecte òptic, però a mesura que avança sembla que camini amb més determinació. Efectivament, és un efecte òptic. Deu minuts d’espera i 4,2 centímetres recorreguts. Només en queden 12. No t’aturis, ninot! De sobte, salta el salvapantalles i tot s’enfosqueix. Terror. Mous el ratolí amb desesperació. Tot en ordre. Ara toca sacsejar el ratolí de tant en tant perquè no torni a passar. Divuit minuts d’espera i l’homenet caminador ha arribat a la meitat del recorregut. Vinga! De tant observar el ninotet, deixes de veure un ninotet. Sacseges el ratolí. Quina manera de perdre el temps. S’atura la cua virtual. Alarma! I ara què? Consultes a Twitter les instruccions. Res. Esperar que el ninot vulgui tornar a caminar. A les 10.29 h torna a engegar. No t’aturis, imbècil! Camina, carai! Ara anuncien que hi ha un segon concert. Quins nervis. Amb la compra engegada no deus poder encetar la següent. La por de quedar-te sense entrades ara és més real. Quatre mil·límetres per recórrer. Vaaaaaa! Camina, burro, camina! L’homenet arriba al final de la barra blava. Un rètol anuncia que ja gairebé ho tens. Canvia la pantalla. Per fi! Però quan selecciones les entrades... estan esgotades. Quin desastre. No val a badar. Sortir i tornar a entrar. Ràpid! Segon concert. Clic. Dia 30. Clic. Gairebé sense llegir repeteixes totes les passes. I ara sí, sense esperar: clic, clic, clic. Ja les tens! I amb l’emoció, sortiries ara mateix cap a l’Estadi Olímpic, com si el Bruce ja fos dalt de l’escenari. Hora de rebaixar pulsacions. I assumir que tot plegat forma part de l’espectacle.