"Si Un no t'escolta, per què no li ho demanes a l'Altre?"

N'hi ha que ja ho han fet. Han demanat a l'Altre que els tregui del destret d'on no sortiran, perquè no estan disposats a renunciar a res de manera voluntària. Els uns 'nostres' no han reencaminat la situació: no han transformat la mobilitat per tal que sigui sostenible (han implementat mesures propagandístiques d’última hora); no han protegit el sòl per fomentar-ne l’ús agrícola, ni han vetllat per la poca indústria que ens queda, pels mercats i els botiguers, amb la idea de canviar progressivament el model econòmic; no han actuat decididament contra bancs, immobiliàries i multipropietaris per trencar la tendència que precaritza famílies i ens deixa mancats de professionals de l’educació, la medicina, etc., i tampoc no han sabut fomentar la llengua pròpia des de la creença que és un element de cohesió social i cultural, en comptes d’una arma política per a uns i altres. 

Dels qui han invocat l'Altre amb les pròpies mans, conjurant el vot, n'hi ha molts que han actuat per desesperació –és desesperat, beneit o malvat, que algú s'encomani al diable. Desesperats ho estan els qui treballen massa hores i encara no arriben a poder pagar un pis ben habilitat, escalfat/fresc, o a poder comprar menjar no transgènic, o a poder estudiar i anar al metge sense penes i treballs; els qui es troben que el neocolonialisme ha transformat el panorama en un espectre de les illes feudals. Després hi ha els que s'hi han anat acostant, durant anys, per mitjà d'intermediaris (especulant amb propietats, malpagant empleats, contaminant i malmetent el medi com si fos un món a part que un dia van veure a l'assignatura de Naturals); aquests han sentit la fortor del dimoni mantes vegades, però si se’ls escola cap a dins la casa es traslladen, i si els amara la roba se’n compren de nova. Hi ha, encara, els qui se senten estafats: havent complert religiosament el que se n'espera (pagar impostos, reciclar...), no se saben avenir que això no basti per viure bé i mantenir els mals a ratlla. Hi ha els beneits, que tampoc no han vist mai la cara al diable, perquè van amb els ulls clavats a les pantalles o girats endins, patint només per la pròpia entranya; aquests s'han sotmès a la tirania de comprar-llençar-comprar, de les drogues legals de cada dia, i no hi ha res que els torbi l'esperit (malgrat no tenir una ànima estrictament dolenta, no creuen en res –i no creure en res endolenteix). Hi ha els joves desmemoriats a qui la vida fa por; hi ha els vells cansats a qui fa por la mort. I, entremig, hi ha els desencantats que no voten ni s’encomanen a ningú, i hi som els que insistim i persistim per, com a mínim, no sentir-nos còmplices de la barbàrie perpetua.

L'escriptora Irene Solà, a la tercera novel·la, envia un retret als homes (i les dones), en nom d’un déu-creador: "Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres". Com és que, havent-hi tanta meravella al món, per contemplar, estudiar, cuidar, compartir, l’ésser humà decideix tan sovint d'anar a treure al nas a la fosca, al desconegut, fins i tot quan ho intueix dolent? Com sempre, hi ha més d'una resposta: la desesperació (ja ho hem dit), la dolentia (manca d’empatia) i l’afany de poder, la curiositat i l'estranyesa del viure... L’animal humà és primer ell, després els consanguinis, després els coneguts (mateixa escola, mateix poble, mateixes cançons, mateixa fesomia, mateix déu i senyor) i, molt enfora, els altres –éssers humans. A la novel·la de Solà, hi ha la dona que pacta amb el dimoni per casar-se amb un guapo amb finques. Hi ha el pagès que ha ronsejat i, quan arriba l'hora de segar, ha de contractar les dalles del dimoni. I hi ha la guerra: soldats d'un costat i de l'altre (radicalització voluntària, més radicalització com a resposta) que, havent mirat el diable de fit a fit, o bé fan mal per instint de supervivència o bé n'esdevenen mercenaris, sense remordiments. D'una panoràmica de la història de la humanitat a la Terra, i de la novel·la de Solà, se'n desprèn que els instints animals, els afanys humans col·lectius i les dèries de cadascú són el que ens empeny fosca endins cada cert temps. La convivència sempre ha estat difícil –des del dia que en comptes d'un n'hi va haver dos–, i tanmateix, el sistema capitalista i la minva de recursos naturals que ha provocat compliquen les possibilitats de consensuar maneres de viure igualitàries entre humans i respectuoses amb els altres éssers vius i l’entorn que habitem. 

La ultradreta ressorgeix i ni tan sols sortim al carrer a repetir el gest simbòlic de dir en veu alta que no hi col·laborarem. Uns s'esmunyen al racó de plorar les pèrdues pròpies, mentre els altres ja han cridat el senyor de l'Infern perquè els assisteixi... Però el que és pitjor: la ultradreta aconsegueix poder, gràcies a suports renovats (que de nou no entenen res), i nosaltres –que ara som els Altres oficialment, però que sempre ho hem estat, de fet– congriem menyspreu, ràbia i por envers una situació en la qual haurem de viure (i amb la qual no hauríem d’acceptar conviure). El delit per la riquesa i el benestar, per l'amor i el reconeixement i per la transcendència són dèries comunes, unes dels uns i les altres dels altres, i motiven aquests pactes amb el dimoni. Podríem argumentar que, al capdavall, el dimoni no és més que el qui Un considera l'Altre (‘diable’ i ‘feixisme’ són paraules molt gruixudes i, alhora, instrumentalitzades).

De les dèries personals, només diré que em sembla vital que els qui amplifiquem la veu pròpia (i, a voltes, una de conjunta) evitem confabular –com diu Solà a la seva bella novel·la– al servei de tota aquesta misèria mental i espiritual.