Què no t’han portat els Reis?
Tots recordem la joguina que no ens van portar mai, més que no pas la que sí que ens van portar (la meva és el CinExin). Però sovint sents, també, algun músic que diu que els Reis, sense que ho hagués demanat, li van portar l’instrument i allò va ser el principi de la seva vocació. De fet, la cançó d’en Serrat és una mica això: “Me la van regalar quan em voltaven somnis dels meus setze anys, encara adolescents”. A mi, un any, em van portar una Olivetti de color groc, amb la qual vaig escriure dotzenes de contes. Passava que, esclar, es gastava més el color negre, de la cinta, que el color vermell, i llavors, per aprofitar, col·locaves la cinta al revés i ho escrivies tot en vermell.
Si penso en això és perquè avui han vingut els Reis i més d’un nen i més d’un adult pensarà: “Jo diria que soc molt fàcil de regalar, com és que mai m’ho encerten?” La culpa és de qui escriu la carta. L’escriu, de vegades, a correcuita, per força, sense gaudir-ne. De vegades demana per a l’altre el que vol per a ell (una tele o una espremedora o tal ampolla de vi). Quantes màquines de fer pasta fresca jauen als prestatges? De vegades regala allò que el distingeix (un llibre o un disc que a ell li agraden) o un toc d’atenció (un mètode per aprimar o una sessió de relax) o les temudes “coses útils” com els mitjons o l’anorac.
Per això, en aquests moments de la vida, només que algú un instant, un instant petit, hagi pensat de veritat en tu i en què t’agradaria, en allò que “reforci” el que tu ets, encara que s’equivoqui, t’està fent el regal. Per això, en aquests moments de la vida és quan el regal “manufacturat”, una carta, un dibuix, un dinar, són la veritable mirra, que és, com sabem, el regal tapat dels tres Reis. L’or i l’encens gairebé sempre porten el trist tiquet de compra incorporat.
