PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSAnàlisi periodística de Xavier Batalla (Barcelona, 1948-2012) a 'La Vanguardia' (13-02-2011). Traducció pròpia. Professor a la UPF i periodista expert en política internacional, Batalla explica en aquesta peça com els Estats Units, Egipte i Israel van jugar amb foc amb els Germans Musulmans i amb Hamàs. Un joc inspirat en el pragmatisme cínic d’Henry Kissinger, l’artífex durant anys de l’acció exterior estatunidenca, mort el 29 de novembre passat.
L’islamisme o islam polític, que ara, ja sense Hosni Mubàrak, provoca tots els temors, no ha crescut solament a base de fe. Hegel va advertir a La filosofia de la història que ni tan sols Napoleó sabia el que feia quan empenyia les seves tropes contra l’enemic. A alguns dels governs ara preocupats per l’islamisme els va passar el mateix quan van decidir alimentar-lo per combatre a aquell que creien que era l’enemic real. L’administració Bush se'n va fer creus davant l’avanç dels islamistes, que en el seu dia van ser perseguits per Abdel Gamal Nasser, el president egipci que va capitanejar el panarabisme laic. “Resulta una ironia que els Estats Units confiés, a les dècades de 1950 i 1960, en una aliança d’estats islàmics a fi de contrarestar el comunisme sense Déu que Nasser representava”, va escriure Fawaz A. Gerges quan Bush ja perseguia Osama bin Laden a Afganistan. El govern israelià de Benjamin Netanyahu tenia raons per no desitjar la caiguda de Mubàrak: Egipte va ser el primer país àrab que va signar la pau amb Israel, un esdeveniment que ha estat decisiu. A finals de la dècada de 1970, Henry Kissinger, secretari d’Estat de Nixon i Ford, va sentenciar: “La guerra (contra Israel) no és possible sense el concurs d’Egipte”. I així ha estat des d’aleshores. I no solament això: Mubàrak va combatre Hamàs, creat pels Germans Musulmans egipcis, pràcticament amb la mateixa determinació que Israel. Però la ironia és que Israel no tan sols va legalitzar el grup islamista, sinó que el va ajudar, tal com va admetre el general Yitzhak Sager, llavors governador de Gaza, amb l’objectiu d’afeblir Iàssir Arafat. En començar la protesta popular a Egipte, Mubàrak va fer circular que els Germans Musulmans, la principal força de l’oposició, estava darrere de la revolta. Però els islamistes s’han mantingut en un segon pla, tot i que la seva presència és el que més preocupava els aliats d’Egipte. La ironia és que el Caire també va jugar amb foc. El successor de Nasser, Ànwar el-Sadat, es va obsessionar amb l’eliminació de les restes de l’esquerra nasserista. I per contrarestar la seva influència, va decidir millorar les relacions amb els Germans Musulmans, dels quals va alliberar els dirigents empresonats per Nasser. Sadat es va fer anomenar “el president de la ciència i de la fe”, i per demostrar-ho va beneficiar fiscalment els propietaris dels edificis on es reservava un local per l’oració. Mubàrak va accedir al poder després de l’assassinat de Sadat per un escamot islamista, el 1981. I també va jugar amb foc. Primer va decretar que les programacions televisives fossin interrompudes cinc cops al dia per facilitar les oracions. I finalment, va decidir que s’enfrontessin entre ells els moviments islamistes donant suport als grups salafistes, més obsessionats amb els infidels que no pas amb la política. Ara, després de Mubàrak, tal vegada es donarà la ironia que la legalització dels Germans Musulmans sigui la prova del nou de la democratització.