No és el temps, és la confiança
Valtònyc ha tornat a casa seva, a Mallorca, després de cinc anys i mig d’exili, uns anys que passaran a la història entre altres raons perquè, a Bèlgica, les injúries a la Corona ja no són delicte arran del seu cas: el Tribunal Constitucional belga va considerar que la llibertat d’expressió no pot estar subjecta a restriccions preventives i que, per tant, el rei no necessita més protecció davant els insults que cap altre ciutadà. Ha estat una de les moltes decisions dels tribunals i institucions europees i internacionals d’aquests anys, en què ha quedat acreditat que si els fets de l’octubre del 2017 es miren amb voluntat de fer justícia i no pas venjança, tota la narrativa hispana s’ensorra com un castell de cartes.
Just abans de les abraçades de benvinguda a l’aeroport, Valtònyc ha escrit que "tornar sempre és la millor part de l'aventura" i la frase remet directament a tots els que encara estan per tornar de l’exili que va començar ara fa sis anys, començant pel president Puigdemont.
Amb la llei d’amnistia, la seva tornada és a l’abast dels dits. Però aquesta mateixa narrativa hispana és la que ha convertit Puigdemont en l’enemic públic número u, PSOE inclòs fins just la nit de les eleccions del juliol, fa tres mesos. Han arribat a repetir mil vegades la mentida que va creuar la ratlla amagat en el maleter del cotxe en un intent de rebaixar la seva dignitat personal. Ara el PSOE està virant el transatlàntic en una negociació que voldria acabar amb presses, mentre a Junts recorden que precisament Puigdemont va arribar a la presidència en qüestió de 24 hores, les últimes 24 hores d’un termini tortuós. Els negociadors jugaran amb el rellotge, però el problema no és el temps que pugui quedar. El problema és la confiança per aconseguir un acord que vagi més enllà d’una investidura. I amb tant de relat demonitzador com hi ha hagut, la confiança no s’improvisa.
