No tingueu ous
Per increïble que ens sembli, a Espanya pots ser sancionat si et menges els ous de les teves pròpies gallines, per pagar mil euros en efectiu al fuster o per conduir portant xancletes. No és broma. És el nostre present normatiu. A poc a poc, anem cap a un estat que pretén controlar des del que mengem fins al calçat que portem.
Tenir ous és revelador. És una infracció no registrar correctament les aus domèstiques. No hi ha constància d'intoxicacions alimentàries per gallines no censades, però se les considera amenaça epidemiològica. No importa que només vulguis fer-te una truita. Això de ser autosuficient serà més car que comprar al Mercadona.
Els pagaments en efectiu de més de mil euros entre particulars (o quantitats inferiors fruit de pagaments fraccionats!) també estan subjectes a sanció. Qualsevol intercanvi quotidià queda sota sospita si no passa per l'ull fiscal de l'Estat. L'efectiu s'ha convertit en una forma de delicte potencial. Ens diuen que és per lluitar contra el frau i el blanqueig de capitals.
Les xancletes no estan totalment prohibides al volant, però si un agent conclou que dificulta la teva capacitat de reacció, pot multar-te amb vuitanta euros. No hi ha estadístiques que relacionin xancletes amb accidents, ni estudis que ho sostinguin. La llei s'aplica no sobre fets, sinó sobre impressions. Per cert, em pregunto si les avarques menorquines estan subjectes a sanció. Dependrà del criteri de l'agent que et toqui.
La nostra vida s'està convertint en un camp de mines. Caminem amb la por de trepitjar ous. L'obsessió per la traçabilitat –dels productes, dels diners, dels moviments– reflecteix un model de govern basat en la desconfiança: el ciutadà ja no és subjecte de drets, sinó un risc en potència. S'esborren els límits entre el que és públic i el que és privat. Tot ha de ser registrat, controlat i vigilat.
La seguretat és el salconduit de la fiscalització. I això és propi de totalitarismes. Per descomptat que una societat moderna precisa normes. Però quan ja fiscalitzem els galliners domèstics, el calçat que portem i l'efectiu del qual disposem, alimentem una maquinària administrativa que ja no distingeix el que és assenyat del que és absurd.
Hi haurà qui pensi el contrari. Que, si no es posen normes, la gent es passa tres pobles. Són maneres de pensar. Ho respecto. Però jo prefereixo viure entre ciutadans passats de volta i lliures que entre ciutadans la sensatesa dels quals és fruit de la por, el control i la falta de llibertat.
No tingueu ous.
