No tornarem a tenir pau?

EscriptorEls militants de qualsevol partit afirmen que la qualitat de vida és el seu gran objectiu, envers el qual van adreçades ideologies i estratègies. Molts d’ells no han assumit el discurs oficial del partit: no serien capaços de resumir-lo ni al taulell del bar. Per què es milita en un partit i no en un altre pot conduir a una resposta feta d’interessos corruptes; s’explica també per una evolució personal i/o per noves derives del partit; no infravalorem el magnetisme de la novetat, veí de l’esperit aventurer. Per al canvi de militància, hi ha tot un inventari de mòbils, però sempre queda solam de misteri. Hi ha qui ha transitat una part significativa de l’espectre polític: en cada parada haurà posat la qualitat de vida com a horitzó de la seva militància, per contradictòria que sigui amb totes les altres.

La qualitat de vida és l’excel·lència de l’estat del benestar. Aquest es construeix bàsicament a partir de serveis socials 'finançables' per les institucions públiques. Però no és suficient per assolir una apreciable qualitat de vida. La qualitat de vida requereix també possibilitats d’eixamplar el món de l’esperit –la cultura proporciona les eines per a les noves conquestes (en els estudis previs a qualsevol hit parade de la qualitat de vida per països o ciutats, s’hi fan jugar els actius culturals, alguns dels quals se’t poden indigestar: per exemple, en una llista d’aquests actius figurava –no sé si encara és així– el nombre de McDonalds d’una ciutat. Alerta, idò!).

Sigui com sigui, la qualitat de vida pertany als negociats del cos i de l’ànima, per dir-ho una mica a la cristiana manera. Doncs bé, la majoria de cúpules polítiques espanyoles treballen obstinadament en la destrucció de la qualitat de vida, contra la qual oposen tensions extremes, irritació general, maniobres de fragmentació, creació d’odi, la calúmnia irreparable... i ho fan tothora i des de qualsevol lloc, amb preferència pel Congrés dels Diputats. Els partits de la dreta –i no només- s’han especialitzat en aquesta abjecció perenne i han assolit un grau d’insuportable repugnància arran de la pandèmia. Es podria entendre: no viuen en societat, en companyia, en redols necessitats de concòrdia, de pau: viuen de la pitjor manera que pot assolir la política quan té el poder com a únic objectiu i a qualsevol preu.