No tenir vergonya
De les ruïnes de Ciutadans segueixen fugint-ne els aprofitats i els oportunistes que hi van acudir quan el partit taronja semblava un cavall guanyador. L’últim (en el moment d’escriure aquestes línies) ha estat l’inefable Nacho Martín Blanco, aquell individu que qualificà les tertúlies de TV3 de “circo del odio” (ell és tot amor, tal com demostrà després al Parlament) i que ara busca refugi en les llistes del PP per a les generals del juliol. Liberal? Conservador? De dreta extrema? Es tracta de no haver-se de buscar feina i de mantenir una nòmina pública, estúpid!
Entretant la combinació, l'encreuament entre la ressaca –encara– del resultat de les municipals i les maniobres prèvies a la batalla del 23-J, està donant lloc a discursos remarcables. Remarcables pel seu impudor, pel seu sectarisme fòbic, pel seu cinisme descarnat. Per exemple, al voltant de la “necessitat” d’impedir que el guanyador del 28-M a Barcelona, Xavier Trias i Vidal de Llobatera, en sigui elegit alcalde.
Per ara, semblen haver-se distingit en aquesta línia tres actors de perfil força divers: Societat Civil Catalana, la ministra Margarita Robles amb algun altre element del PSOE... i el diari El País. Pel que fa a l’entitat esmentada, en primer lloc, aquesta ha fet públic un comunicat demanant al PP que no “doni” l’Ajuntament de Barcelona al “partit de Puigdemont”. Com? Prestant dos dels seus quatre vots al bloc PSC-comuns, el qual tindria així majoria absoluta. Vaja, que facin un Manuel Valls; més escandalós encara, perquè al capdavall el francès no tenia més ideologia que la d’un mercenari de luxe, i se suposa que el PP sí.
SCC, fidel sempre al seu supremacisme identitari i moral, parla de “la perversa ideología nacionalista” i apel·la a “los partidos leales al estado democrático de derecho”. En realitat, resta ancorada en les idees de José Calvo Sotelo (“preferimos una España roja que rota”) i del primer franquisme: si aquest considerava Cambó i la Lliga perillosos enemics d’Espanya, ¿per què SCC no ha de titllar Xavier Trias de temible esbirro d’aquell Puigdemont que, pel que es veu, els obsessiona?
La ministra de Defensa de Pedro Sánchez pertany a aquell sector del PSOE que no és del PP per un accident, o un malentès, o una confusió. La senyora Robles s’ha declarat “escandalitzada” davant la possibilitat que el PP pugui facilitar la investidura de Xavier Trias (“del partido de Puigdemont”, ha corregut a subratllar) com a alcalde de Barcelona. Per descomptat, es tractava sobretot de desqualificar Alberto Núñez Feijóo, de presentar-lo com un líder sense autoritat ni criteri, incapaç d’imposar-se a Dani Sirera i a la direcció del barceloní carrer del comte d’Urgell. Però, al mateix temps, convertir el doctor Trias en papu independentista mostra els estretíssims límits de les concepcions democràtiques d’alguns: si l’alcalde Trias resulta més inacceptable del que ho ha estat l’alcaldessa Colau, l’explicació només pot ser una: todo por la patria.
Per la seva banda, i segons ens explicava l’Àlex Gutiérrez aquest divendres, el diari El País pressiona –amb una mica més de subtilesa, tampoc gaire– en el mateix sentit: “El PP posibilitará que Trias se haga con la alcaldia de Barcelona”, titulava en inequívoc to de retret la capçalera de Prisa dijous passat. No hi fa res que Xavier Trias sigui, a parer de tothom que el coneix, un “senyor de Barcelona”; no hi fa res que representi la quinta essència d’aquell esperit convergent que Prisa afalagà –sí, afalagà– quan li convingué; no hi fa res que fos una víctima escandalosament flagrant de la guerra bruta de l’Estat, quelcom que hauria de repugnar qualsevol demòcrata; no hi fa res que, durant el seu mandat del 2011 al 2015, no protagonitzés cap Catorze d’Abril ni cap Sis d’Octubre; no hi fa res que fes una campanya personal i sense sigles; no hi fa res que concentrés de manera evident un vot d’ordre sense el qual els seus resultats no s’explicarien. Abans del 28-M el van presentar com l’expressió més temible de “la dreta”; després, resultats en mà, com l’obstacle a desplaçar a qualsevol preu per tal que Barcelona pugui tenir l’idíl·lic “govern progressista” que li correspon per dret natural.
Sí, ja comprenc que el desig d’El País és poder facilitar a Pedro Sánchez alguna alegria postelectoral... i preelectoral. Però aquells que, durant decennis i des de les pàgines d’opinió d’El País, vàrem lluitar dialècticament contra el PP d’Aznar i el PP de Rajoy no podem evitar l’estupefacció que, ara, el PP de Núñez Feijóo sigui per a aquell diari un soci vàlid i respectable si es tracta d’impedir que un dinamiter com Trias torni a l’alcaldia de la capital de Catalunya. Sobretot perquè sabem que, passades un parell de setmanes i enfilada definitivament la recta de tribuna del 23-J, el PSOE, El País i tutti quanti cridaran a sometent per tal de barrar el pas al monstre bicèfal PP-Vox. I ho faran després d’haver blanquejat i sol·licitat un d’aquells dos caps de monstre com a legítim profilàctic antiindependentista.
