La no-violència té futur en el conflicte entre Israel i Palestina?

Els enfrontaments recents entre joves palestins i israelians a Jerusalem i a la Cisjordània ocupada ens tornen a recordar per què és tan important entendre que el repte d'aconseguir la pau en aquesta regió del món és en realitat el repte de tots els que hem estat testimonis durant els últims 70 anys d’un conflicte assassí i horrible entre àrabs i jueus. Negar-se a matar o a legitimar l'assassinat és el punt de partida cap al qual apuntar la reconciliació palestino-israeliana. La pregunta que cal fer aquí és: els israelians i els palestins ¿es poden percebre a si mateixos com a autors de la violència, així com se'n perceben com a víctimes? Un pare o una mare israelians ¿es poden imaginar que la vida d'un nen palestí és tan valuosa com la dels seus fills? Un palestí ¿pot tenir el mateix sentit de l’horror, el fàstic i el dolor quan veu la imatge de nens israelians a qui els coets o els suïcides han fet esclatar en trossos? Per respondre a aquestes preguntes cal que palestins i israelians reconeguin la seva humanitat comuna i valors compartits, més enllà de reivindicar-se contínuament com a víctimes i més enllà d’una tendència persistent a culpar l’altre. Tots aquests són símptomes d’una por persistent d'acceptar les accions errònies que serveixen per perpetuar i aprofundir la guerra entre les dues nacions. Els homes i les dones que tenen por no poden concebre cap objectiu ni cap bé concret més enllà del simple instint de supervivència. La por converteix en desconeguda gent que hauria de ser amiga, perquè odiem allò que temem. La persona temorosa no pot estimar, desitjar ni esperar. Potser és massa tenir esperances que una comunitat, un estat o, de fet, fins i tot un individu aïllat pugui admetre que s’equivoca. Però tenir esperances ja és un pas endavant.

Ningú dubta que el xoc entre israelians i palestins és un xoc entre dues versions de la mateixa experiència viscuda. No hi ha nois bons ni dolents en aquest conflicte, tal com la majoria de persones que viuen fora d’aquesta regió tendeixen massa sovint a pensar. Parlem de dues nacions que han viscut amb els somnis desfets i les esperances trencades. En certa manera, morir junts, més que viure junts, ha portat israelians i palestins a compartir el mateix destí. Es cremen al mateix foc. Així, doncs, cada nació pot córrer per salvar la pròpia vida i deixar que l’altra nació es cremi fins a la mort, o bé les dues nacions poden intentar combatre les flames juntes. Perquè ni els jueus israelians ni els àrabs palestins poden trobar una pàtria nacional a cap altre lloc. És per això que el conflicte israeliano-palestí no és ni un xoc de cultures ni un xoc de tradicions religioses, sinó un xoc d’intoleràncies i prejudicis entre dues nacions rescatades que comparteixen el mateix bot salvavides.

Durant massa anys, una fèrria paret d’odi, violència i fanatisme ha separat el món dels israelians del dels palestins. Com a resultat, tenim gent traumatitzada i desconfiada a les dues parts. Durant massa temps, els palestins i la resta del món àrab van tractar Israel com una infecció transitòria que simplement desapareixeria si l'atacaven amb prou força. Molts israelians, per la seva banda, van tractar tota la qüestió palestina com una invenció cruel d’una màquina de propaganda panàrab, destinada a minar la legitimitat d’Israel. En termes de violència comesa a la regió, les violacions més importants dels drets humans són generalment perpetuades pels militars israelians i diversos grups militants palestins que reivindiquen la mort de civils. No obstant això, els pobles de tots dos països estan d'acord en general que mai no està justificat que una persona o militars matin civils.

Molts joves israelians i palestins rebutgen la violència a llarg termini i estan a favor de formes de negociació no violentes com la millor manera d'aconseguir autodeterminació i seguretat. És un somni idealista? Potser sí. Però potser l’idealisme és l’enfocament més realista en aquest moment, perquè la no-violència és la solució més fonamentada en la realitat. Com hem vist en els últims 70 anys, la violència no ha funcionat i la submissió a la dominació ha estat intolerable. Sembla que la no-violència és l’única alternativa. Aquesta és l'única estratègia que pot garantir la seguretat als israelians i l'estat als palestins. El requisit clau per a qualsevol acord de pau és que la violència s'acabi. Això no vol dir que haguem de callar de manera indigna davant la mort de civils innocents de les dues parts. Vol dir que hem de llançar un moviment global de resistència no violenta a les polítiques violentes dels que estan en contra d’una posició de negociació coherent i proactiva.

El camí cap a una pau viable, amb un estat palestí al costat d’Israel i tots dos amb fronteres reconegudes internacionalment, és ben conegut. Però una successió de líders israelians i palestins han estat reticents a emprendre'l. Perquè han dubtat que l'altra part els pogués oferir la pau. Si cada part s’ha negat a entendre l’altra, és perquè cada part s’ha vist només com a víctima i no com a botxí. El sentiment de victimització ha anat acompanyat per les dues parts d'una justificació i legitimació de la violència. Però, ¿com podem sortir d’aquesta espiral de violència i començar a mirar cap al futur? Cap realista creuria avui que hi ha una fórmula brillant o un tros de paper brillant que posi fi a la tragèdia palestino-israeliana en el nostre temps. Això és cert, però els propers anys i dècades seran molt difícils tant per als israelians com per als palestins.

En termes generals, Israel està atrapat en un dilema. Si no posa fi a l'ocupació i es retira, perdrà tant la seva integritat com a estat democràtic jueu com la seva legitimitat internacional. Però si Israel posa fi a l’ocupació i es retira sense un acord de pau, els veïns ho percebran com un acte de debilitat. Per resoldre aquest dilema, Israel ha de reformar el seu sistema polític, ha d’arribar a un govern de saviesa i sentit comú. Però ha de fer més que això. Ha de crear una narrativa nova i rellevant que sigui una narrativa de tolerància i diàleg. Pel que fa als palestins, no tenen manera de recuperar els seus drets sense la participació activa dels israelians en el seu esforç democràtic. Si hi ha un acord permanent amb els palestins sobre aquesta qüestió, Israel ja no podrà veure els seus ciutadans àrabs com a agents enemics sospitosos i no oficials. En les properes dècades, els israelians s’enfrontaran a una qüestió fonamental: si s’assegura la transició pacífica cap a una societat igualitària en què els palestins tinguin els mateixos drets que els jueus. Perquè un poble realitzi els seus somnis, un altre no ho hauria de perdre tot. És hora que israelians i palestins subratllin la renúncia a la violència i l’assassinat com a imperatiu moral i com a via d’acció alternativa, però uns i altres han d’entendre que són víctimes del mateix temor, prejudici i intolerància. Sens dubte, la llum i l’esperança només poden venir d’un diàleg no violent entre els joves palestins i els joves israelians.

Ramin Jahanbegloo és director del Centre Mahatma Gandhi per la Pau de la Universitat Global de Jindal