No votar

Un discurs carregós, quan s’acosten els dies electorals, és el que ens vol prescriure que el millor és abstenir-se, que davant de la mediocritat dels polítics i de les seves propostes el més recomanable és no votar, i no “validar” –sembla que el verb està de moda– la presència d’aquestes personetes enfadoses i inútils, els polítics, en el si de les institucions. 

La cosa ve, en l’àmbit català, de la desfeta independentista, i de no voler seguir donant corda a la trajectòria política de qui ens hauria mentit, enganyat, estafat o directament continuaria provant de vendre sopes de duro republicanes. És ben cert que la retòrica independentista sembla immune a la desfeta del projecte republicà, si és que mai hi va haver tal cosa damunt de la taula. Però això no treu cap validesa a la idea de l’estat propi. La gràcia de les idees polítiques és que aquestes són més fortes, i sovint més brillants, que els seus defensors, els quals fet i fet poden ser covards o mediocres. Val a dir que no crec que votar sigui un deure sagrat; potser mostra certa idiòcia o desinterès incívic, però tampoc cal fer-ne un gra massa. Cadascú fa el que vol –la llibertat–, i la nostra societat permet que ens puguem desentendre dels projectes col·lectius o dels problemes que ens afecten a tots; no deixa de ser un luxe que algunes persones es poden permetre, o s’ho pensen. Hi ha, també, veïns que mai acudeixen a les reunions d’escala: paguen la quota i ja està; no són especialment cívics ni el contrari, però no se’ls escolta quan es debat sobre què fer amb les goteres del terrat… Dins la pròpia closca s’hi està prou bé, per molt que s’hagin de pagar impostos o ens trobem després amb normes i despeses –o retallades– que no sabem d’on han sortit.

Qui no vota, però, no es pot queixar, perquè fet i fet ja ha renunciat a la pròpia veu. Els partits, amb una baixa participació, potser es veuran motivats a fer alguna cosa, perquè sentiran que han perdut legitimitat, i que algunes de les seves polítiques –o la seva mancança– poden haver irritat la ciutadania. Les minories, a més, es poden veure fins i tot més reduïdes a la insignificança; els partits polítics establerts tenen la seva base de votants fidels, els que, peti qui peti, acudeixen a les urnes. 

No votar acaba sent una forma de deixar passar els qui sí que mouen el cul a favor dels seus programes i propostes. Amb una extrema dreta cada cop més activa i motivada, abstenir-se és consentir; i afirmar que ‘no pot ser pitjor del que hi ha’ és caure en el cinisme. Sobretot és important votar en clau nacional, que el sentit del vot tingui ben marcada una certa voluntat de fer-se veure com a grup nacionalment definit en contraposició a les dinàmiques assimilacionistes del castellanisme. I ara resulta que la gent que ha deixat les armes o va ser condemnada no pot posar-se a les llistes: de què serveix la democràcia si no és possible redimir-se? En absència de violència ni es pot parlar de tot ni tampoc pot un presentar-se? Una altra cosa és que els puguem considerar indignes de ser votats. Però votem.