Què no vull
“Què esperes?” és la pregunta que hi ha a la portada del nostre setmanari. Fa referència no tant al resultat de les eleccions (que també, perquè no el sabem en el moment de preparar aquest número), sinó sobretot a les seves conseqüències: a les polítiques que es podran o no es podran dur endavant a partir de diumenge 28 de maig, i a la manera com ens afectaran com a ciutadans.
Qui espera desespera, i ja va avisar el gran Joan Fuster, de qui l'any passat vàrem celebrar els cent anys, que en les contradiccions tenim les esperances. Quan parlam d'eleccions, però, és lícit entendre esperar com a sinònim de voler, de desitjar. I hi ha un munt de coses que un desitjaria per al seu municipi, per a Mallorca (o Menorca, o Eivissa, o Formentera, segons d'on siguem) i per a les Balears. Sobretot aquells que volem pensar que aquestes illes, a més d'un territori fragmentari i discontinu, configuren un país i no una païssa.
De vegades és més senzill a la inversa, i dir què no volem, en comptes del que volem. Per exemple, servidor és d'un municipi, Llucmajor, en el qual concorren a les urnes fins a dotze llistes electorals, vuit de les quals van des de la dreta extrema fins a l'extrema dreta: n'hi ha que pertanyen als partits polítics d'àmbit estatal que tothom coneix (Vox, Ciutadans, PP), una altra a una opció que, en una democràcia, no hauria ni de poder presentar-se per raons òbvies (Falange) i unes altres que han sorgit dins l'àmbit municipal i que no mereixen ni l'esment (les altres, en realitat, tampoc). És una proliferació insòlita, però fàcil d'entendre.
Són temps propicis per a les propostes reaccionàries: ho veiem arreu d'Europa, i –encara que alguns vulguin fer veure que no és així– Europa també ens inclou a nosaltres. La pandèmia, la guerra a la mateixa Europa i –sobretot– les successives crisis econòmiques, que han posat de manifest la fragilitat de les societats dites del benestar, han dut a un replegament de la ciutadania cap a posicions conservadores, porugues, de vegades fins i tot irracionals. Hi ha por de no poder aconseguir allò que es desitja i por de perdre allò que es té, por que vingui algú i ens ho prengui: n'hi ha prou de veure el negoci tan pròsper que fan, d'un temps cap aquí, les empreses instal·ladores d'alarmes, com es publiciten a la televisió amb anuncis basats, justament, en la por. I qui té por té també necessitat de trobar culpables d'aquesta por, enemics dels quals protegir-se.
Tot això és el brou de cultiu d'un discurs intoxicador que va des del populisme fins a la xenofòbia, passant per un victimisme que és també definidor i característic: segons aquest discurs, nosaltres som les víctimes d'uns malvats que s'han organitzat per fotre'ns, i que poden ser els migrants, els ocupes, els catalans (i per extensió, i per absurd que sigui, la llengua catalana, és a dir, la nostra llengua), les feministes, els LGTBI, els ecologistes: tota aquesta gent, en definitiva, que queda fora de l'etiqueta que Feijóo va gosar fer servir: “gent de bé”. Què no vull, per tant, ni per al meu poble, ni per a la meva illa, ni per a les Balears: no vull aquesta dreta rabiosa, venjativa, supremacista, ultranacionalista i girada d'esquena a les necessitats més urgents de la societat de les Balears, i també a la seva història, llengua i cultura. No vull que tots hàgim de sortir perjudicats en benefici només seu i dels que els paguen la campanya. I no voler això no és negar-se a l'alternança democràtica: amb una dreta com aquesta, és protegir la democràcia.
