No

L’altre dia vaig llegir un article de la meva estimada Lola Sampedro en el qual parlava dels regals que s’ha posat de moda fer als professors (i professores) d’aquest arxipèlag nostre ara que acaba el curs. D’entrada, com que ella és una intel·lectual, vaig pensar que era una mena de metàfora crítica sobre el capitalisme contemporani però, després de consultar-ho amb les meves companyes de redacció, totes mares i totes partíceps a títol lucratiu (i pagador) d’aquesta nova moda, vaig entendre que el regal de final de curs era un fantasma que recorria les escoletes i els centres de primària de les illes de punta a punta, com l’any passat va fer la tonada del 'Despacito' en tots els festivals de final de curs. Pel que sembla, tot va néixer amb la introducció de la missatgeria instantània a les nostres vides, una eina que ha fet que les converses de pati entre mares (i pares) desganats de la meva època, passassin a ser una mena d’àgora on tota idea havia de ser votada, debatuda i portada a terme, si no volies que la teva progènie fos marcada amb la lletra escarlata d’aquell que no participa dels beneficis del ramat.

Consultant fonts d’ací i d’allà, el gruix del regal varia segons l’escoleta i va dels 5 euros als 25 –i en qualque cas excepcional s’ha arribat a 50– gràcies als quals qualque mestre (o mestra) rebrà com a estrenes d’estiu un ipad nou, una bossa nova de Carolina Herrera o fins i tot, en el cas més surrealista que he trobat, un caiac, perquè, segons m’han contat, el professor era un “tio” aventurer que tenia enamorats els nins i s’ho mereixia tot.

Arribats en aquest punt, vull creure que compartireu la meva estupefacció. Ningú no ho troba exagerat? A tothom (i “totdon”) li fan il·lusió aquests sopars de papàs i mamàs que ara s’estilen on, t’agradin els companys d’escola del teu fill o no t’agradin, et veus obligat a anar-hi amb la millor de les cares possibles perquè el teu hereu no sigui el marginat de la classe dels #DofinsContents? Aquesta setmana estava intrèpid i he fet a tot pare i a tota mare que m’he trobat aquesta pregunta i faig no faig he obtingut la mateixa resposta: “moltes vegades no em veig / ens veiem amb cor de ser els primers que diuen que no”. L’efecte torba és massa potent com per començar a nedar riu a dalt com els salmons i als grups de whatsapp, com a la política, acaba imposant la seva voluntat aquell que sap fer-se amb un corrent d’opinió.

I aquest era el tema frívol, així fresquet, amb què volia rematar el meu contacte setmanal amb vosaltres i ser feliç i despreocupat per una vegada, però ha sortit l’excarceració de #LaManada. I l’estómac se m’ha remogut. I el “no” ha tornat a sorgir com a idea d’aquesta columna, tot i que des d’un altre vessant molt més colpidor. Una nina va veure com els seus atacants no eren condemnats per violació perquè ningú la va sentir dir no explícitament. Quedar-te en xoc i patir per la teva integritat física no foren motius suficients perquè un grup de jutges creguessin que cinc merdanots l’havien forçada. I ahir els varen deixar sortir, tot i haver estat condemnats en primera instància. Pens en tota la gent amb qui he parlat aquesta setmana: professionals liberals, periodistes, professors, metges, gent amb una vida feta però que per la pressió de la majoria s’han sentit incapaços de dir no a un grup de whatsapp i han acabat comprant un puta caiac al professor de torn perquè alguna ment brillant va pensar que era una bona idea i la resta no va tenir eima de dir que era un doi com unes cases. Emperò sí que alguns, concretament tres jutges, han pretès que una jove acorralada en un portal per cinc “homes” amb ganes de gresca pogués oposar-s’hi. Com si fos senzill nedar contracorrent quan el riu de #LaManada t’ha engolida. No dubt que l’excarceració s’ajusti a dret, com la immensa majoria de tertulians no s’han cansat de repetir. No obstant això, ja sabem que la justícia no sempre és justa i tenir aquests cinc individus al carrer no deixa de ser una merda de decisió. I ja em perdonareu el llenguatge, però avui no tenia el cos per a metàfores.