El Noi de Marès i altres veïns sobrenaturals
El meu últim desplaçament per un concert (el segon en tot un any, ben poca cosa), em va portar fins a Madrid. L'endemà d'actuar-hi era diumenge, i gairebé tot estava tancat, no tant per la pandèmia com per la brutal borrasca Filomena. Vaig retratar-hi una botigueta amb un rètol que proclamava “Frutería de nieve”: com si l'acabessin d'inaugurar, aprofitant la nevada. Vaig fer-li la foto pensant que devia vendre pomes i peres blanques, amb la polpa de cristalls microscòpics en forma d’estrella; si te’n menjaves una, perdent la por d'escantellar-te les dents, degustaves un gelat cent per cent natural i de quilòmetre zero.
Al cap de cantó amb la fruiteria de fantasia, hi vam trobar una llibreria oberta. El Aleph, com que també ven el diari, tenia un pretext per apujar la persiana. El meu 'souvenir' de l’excursió va ser el següent: un volum titulat Criaturas prodigiosas, el llibre persa dels dimonis conjurs i aparicions, del curandero Seyed Mehdi, publicat pels excepcionals editors de La Felguera (2020). A la coberta forta i envellutada, una nena s'adorm amb el cap sobre un coixí, que és un meló, i una mena de bou lleopardat (amb davantal vermell) la tapa ben tapada amb una vànova de síndria.
Algunes de les bèsties que s’esmenten en aquest tractat ja apareixien a l'esplèndid Diccionari d’éssers fantàstics, de Joan A. Oriol Dauder (Quid Pro Quo, 2019). Per aquest catàleg hi desfilen, una darrera l’altra, les cucales i monstres d’un ventall amplíssim de cultures, regions i religions. És un llibre que ens concedeix el desig íntim que molts pronunciem baixet de tornar a les edats de la innocència: us reconvertirà en nins i nines, si us deixeu acotxar fins a sota el nas per les bestioles que aplega.
I és que, després de matar Déu, de negar els sants i els àngels i riure's dels dimonis, d’abandonar la mitologia a la pols dels prestatges i la fam dels peixets d'argent, els humans del nostre segle: en què creiem?
Quan era petita, tenia fe en el bestiari de la Patum. Per als qui no coneixeu la festa, als Contes del Bé i del Mal (L’Albí, 2012), l'escriptor berguedà Jordi Cussà en relata els poders. L'Àliga, les maces... La guita o mulassa s'emparenta amb la Molsosa que descriu Oriol: un quadrúpede verd raptainfants que s'havia d'espantar “amb danses, foc i també fent sorolls metàl·lics”. El compendi del Diccionari no és exhaustiu perquè, per ser-ho, Oriol hi hauria d'haver dedicat encara una segona vida i, els editors, encara una dotzena de toms; és per això que hi manquen personatges ultralocals (presents en comparses de festa) com na Maria Enganxa, que estira els al·lots cisterna avall.
Oriol sí que hi inclou les sirenes, les dones d'aigua i el Peix Nicolau. Una colla que ha representat, entre altres idees, els amors platònics –les combinacions impossibles. I aquests m'han portat al cap un altre ésser d'amor inventat, paradigma de la impossibilitat de conèixer sencer l''altre' en les nostres relacions afectives: El Noi de Marès de l'escriptora Lucia Pietrelli.
Pietrelli, flamant guanyadora del Lletra d’Or de la literatura catalana per Lítica (Males Herbes, 2019), creu en l'energia de les pedres. Com que també és amiga, sé que s’apassiona de creuar la mar fins a Menorca i enfonyar-se pels avencs i embadalir-se entre talaiots. El Noi de Marès de la novel·la guardonada esdevindria fàcilment un ésser fantàstic dels que habiten l'imaginari en transició dels adolescents humans. Si miro de recordar-me de com era jo, a quinze anys, reconec com m'hauria entusiasmat l'existència d'aquest al·lot mineral. No seria gens rar que els joves de Balears el cerquessin tot l'estiu per entre les maresseres, per confessar-li els patiments d'aquella etapa vital tan mala d'explicar. “Massa genealogia danya la salut. Hauríem de compartir sang amb els jacints i els llops”, suggereix un dels personatges de Pietrelli. Hi estic d'acord: quina mala cosa, quin viure tan insuls, si només som homes i dones i les presències que podem certificar que hem vist amb els ulls!
La calor que ens conforta és lluny. En la humitat gelada del febrer, arraulida entre capes de cobrellits i mantes, noto que la Pesanta de la Garrotxa se m’ha assegut sobre del pit i em costa de respirar. I ja no sé si la curtor d'alè és una reminiscència de la mascareta diària o si m'agombola l’angoixa de pressentir que trigarà, un altre any, la primavera. Els sers mítics neixen i s'engrandeixen perquè, al capdavall, ens són útils en determinats moments i El Noi de Marès de Pietrelli podria travessar el temps, acompanyant-nos en els banys sense turistes, més pausats i silenciosos, de l'època pandèmica. Servem-lo a la boca i el cor prou estona perquè succeeixi. El necessitem.
Laia Malo és poeta, traductora i músic
