Els nois voten la dreta

S’acaba el tall de llom i s’eixuga els llavis. La seva mare, amatent, li enretira el plat i pregunta: “Vols postres?” Ell està mirant el mòbil i no l’ha sentit. “Que si vols postres!”, repeteix. “Ah... Què hi ha?” La dona li posa la fruitera al damunt de la tauleta de la cuina. “De tot... Plàtan, poma, pera...” Ell esbufega. “Em fa mandra pelar. Res”. La mare mou el cap. “Ja t’ho pelo jo; menja fruita, que has de treballar. Pera?” Ell fa que sí amb el cap, sense deixar de mirar el vídeo que li han enviat, i riu sol. “Mira què diuen a la tele. Ha passat a Alemanya. Els joves voteu l’extrema dreta i les noies, no”, fa la mare. Ell alça els ulls, un moment, de la pantalla. “Perquè sabem molt bé el que passa a diferència de les ties”. La mare, per un moment, canvia l’expressió afable. “Ah, sí? I què passa?” I ell, el seu fill, aquell noi que a primària deia que voldria ser arqueòleg, toca l’ase i li deixa anar: “Els immigrants ens ho estan prenent tot. Per això votem els que ens ajudin! Aquí no hi cabem!”

Se’l mira. Va deixar el batxillerat i tampoc no va voler fer un grau. Ara té un contracte de prova en un escorxador. De tots els nens que van començar, junts, a primària, la majoria de les nenes estudien. La Mar, estètica; la Marianna, el social, per fer criminologia; la Paula, l’artístic, que vol ser dibuixant de manga; la Sole, el científic (sempre ha sigut uncoco), i la Manahil, que ja se li veia, l’humanístic (vol ser periodista). Els nens, en canvi, en una més gran proporció, han deixat els estudis. Hi ha el Marc, que farà clàssiques, i el Pablo, que farà empresarials, però molts dels altres ja treballen en feines que no els agraden. Com el seu. Quan a la televisió diuen que els immigrants són aquí per fer les feines “que nosaltres no volem fer” pensa que el seu fill les està fent, també. I d’aquí, pensa la dona, li ve la ràbia. El seu fill no accepta compartir graó amb els de sota de tot.