Saps el nom del teu batle?

Ha començat el curs, i el primer dia de classe, amb certa curiositat, vaig decidir posar a prova els meus alumnes amb una pregunta aparentment senzilla: "Sabeu el nom del batle?". Els al·lots em miraren entre confosos i desinteressats, com dient “què diu aquest punyetero freak?”. Òbviament, ningú sabia la resposta.

He de dir que no som un il·luminat, i sé perfectament que és ben normal que a un adolescent li rellisqui la política. Ells estan immersos en les seves pròpies preocupacions: “Na Jenni m’estima?”, “En Marc m’ha mirat malament!”. El món que els envolta sovint passa a un segon pla mentre naveguen per Tik Tok i pensen en lligar i fumar porros.

Però alerta, això no és només cosa de joves. El nivell d'interès per la política entre els espanyols és notablement baix, amb només un 25% de la gent que es declara molt o força interessada per la cosa pública. Espanya comparteix pòdium amb països com Ucraïna i Lituània i queda molt per sota de França, Alemanya o Escandinàvia. 

Segons alguns autors, aquesta manca d'interès per la política té a veure amb la nostra història, especialment amb el trauma de la Guerra Civil. El 1936 la meitat d’Espanya fou represaliada, callada a la força o assassinada a les carreteres del país. Els fills dels perdedors van entendre perfectament la lliçó: alerta amb el que fas, dius i penses. Ja ho deia en Franco, “haga como yo, no se meta en política”. Així, per a molts ciutadans –i per als seus fills!– la política és conflicte i divisió, una cosa d’elits hipòcrites i corruptes. Aquest discurs es veu reforçat per uns mass media al servei del poder i uns influencers casposos. A més, la bronca contínua entre els nostres representants i els escàndols de corrupció no han ajudat a prestigiar-la. El resultat de tot plegat, és clar, és una desafecció generalitzada i una certa apatia entre els ciutadans.

A les Illes Balears el col·lectiu Passes Perdudes ha identificat alguns factors que contribueixen al baix interès per la cosa pública. En primer lloc, sembla que el nostre mercat laboral prioritza treballadors amb un nivell d'estudis baix i poca formació, cosa que dificulta el desenvolupament de l’esperit crític. El sector turístic, una part importantíssima i cabdal de l'economia, a més, genera una baixa identificació col·lectiva, i això influeix en l’interès i la implicació en la política: vivim en un món atomitzat. La falta de cohesió social, doncs, causa una actitud de desconnexió i indiferència cap a la vida en comú.

Ara bé, la situació és un xic més complexa, perquè no tot s’explica amb la paraula 'desinterès'. Tornant a la meva aula, i estirant un poc el fil de la pregunta sobre el batle de la ciutat, vaig descobrir que els meus alumnes no eren uns analfabets. De fet, estaven molt ben informats sobre algunes qüestions de la vida política i social. Molt més del que m’esperava. Sabien, per exemple, les últimes excentricitats d’Ayuso o el discurs de Vox de pe a pa. També coneixien el nom d'Irene Montero i, tot no saber que ha fet, sabien que ho feien tot molt, molt, molt malament. Dona per pensar, no creieu?

I com és que passa això?, em vaig demanar. Com és que els joves coneixen molt unes coses i ben poc d’altres? Idò no ho sé certament, però segurament hi té a veure l’oferta comunicativa, que està profundament esbiaixada. En aquest sentit, i segons el Centre pel Pluralisme i la Llibertat dels Mitjans (CMPF), els mitjans de comunicació globals –i aquí hi incloc Whatsapp, Twitter, Facebook i Instagram– està en mans de només cinc o sis grans grups mediàtics. Concretament, el 80% de les audiències de televisió i ràdio a l’estat espanyol depenen de quatre consells d’administració, tots afincats a la capital. Aquesta falta de transparència en la propietat dels mitjans compromet el pluralisme i la llibertat d'expressió en el sector de la comunicació… amb dignes excepcions, clar, com aquest mateix mitjà. No dic res que no sapigueu, no? Això porta, entre altres coses, que cada esdeveniment que té lloc a Madrid adquireix una gran repercussió mediàtica. Ayuso es tira un pet i és portada a tots els diaris. Segons els experts, això invisibilitza les diverses realitats territorials i planteja un risc de desafecció política entre la ciutadania, perquè la política queda com una cosa estranya i llunyana.

Tornant a l’aula, tot això que us he contat em corrobora el que molts ja sabem: cal desenvolupar habilitats crítiques i pensament analític entre els alumnes. Així, no només s'ha de fomentar la curiositat pel món que els envolta, sinó també ensenyar-los a avaluar la informació de manera objectiva i a formar opinions informades. És necessari que aprenguin a investigar més enllà de les xarxes socials i a comprendre els fets amb profunditat per poder participar activament en la societat. No podem conformar-nos que només estiguin al dia amb els últims rumors o tendències, sinó que hem de dotar-los de les eines necessàries per ser ciutadans actius en la nostra societat. Si no, correm el risc de crear el món dels ignorants, com a la peli Idiocracy (2006). Quina feinada que tenim per endavant!