El nom de la cosa
No s’han de canviar els noms dels carrers com ara se n’han volgut baratar dotze a Palma, fet que ha generat un rebombori del qual ningú no es recordarà d’aquí a quinze dies. Suposa un maldecap per als residents, i ja no diguem si es tracta d’una firma comercial, amb la imatge corporativa corresponent. Complica els plànols, els llistats i l’existència de qui cerca una adreça. Encara més si són denominacions tradicionals: oficis, vells topònims i sants –esper que a ningú se li ocorri de fer-ne neteja laica–, per molt que vulguem honorar la memòria d’un ciutadà il·lustre que, sens dubte, s’ho mereix.
Excepcionalment, sí que se n’han de modificar. Retirar els referents al franquisme de l’espai públic és una qüestió de reparació democràtica; ho estableix una llei específica, que s’ha de complir. El mateix que s’ha fet a la resta de països europeus que varen tenir la desgràcia de patir una dictadura. Existeix un cens a tal efecte, de caràcter orientatiu i redactat per historiadors.
Contra el que pot semblar, pels encesos comentaris d’aquesta setmana, el nom d’un carrer no és cosa que decideixi l’Ajuntament de Palma –ni cap ajuntament– a la lleugera. Ho sé ben cert, perquè el 2013 en vaig promoure la dedicació d’un: l’actual parc d’Albert Camus. La proposta va haver de passar per successius informes i tràmits, i això que l’homenatjat era irreprotxable i la iniciativa tenia el suport de 110 personalitats i entitats de la cultura. Els funcionaris de Cort –com tots– són gent seriosa i conscienciosa. I, per si qualcú ho oblida, al Consistori l’avala la legitimitat guanyada a les urnes per posar en pràctica les seves polítiques.
Em mereix tot el respecte el batle de Palma, José Hila, així com el regidor de la qüestió, Llorenç Carrió, que, a més, és historiador, cosa que no podem dir de la pràctica totalitat dels que han posat el crit al cel –alguns sense ser, ni tan sols, veïns de Palma–, fent servir l’etern argument de la manipulació de la Història. La Història es manipula sempre, començant per les seves fonts: parcials i incompletes.
Dit això, amb totes les molèsties que un canvi de nom comporta, per economia, per no contribuir al caos universal i per no cercar més problemes dels que ja tenim, el més raonable –pens– és deixar-ho com està, llevat de molt poques excepcions. Pot ser que les vies públiques de Churruca, de Gravina, de Cervera i de Toledo responguessin a la voluntat il·legítima de la dictadura en el seu moment, però, molt probablement, han perdut aquesta connotació. Com les avingudes de Portugal, d’Alemanya i de Roma, que foren batejades així en honor dels aliats de Franco, de la qual cosa ja ningú no es recorda. És més pràctic no tocar-les. Són, després de tot, tres personatges de la Història comuna de segles –com existeixen carrers a Ciutat amb els noms de Joan d’Àustria i d’Alfons X de Castella, sense gaire vinculació amb Mallorca–. De la mateixa manera que Toledo, una ciutat admirable pel seu patrimoni. Allà s’han sentit ofesos, amb raó, com els llucmajorers quan, el 2016, l’Ajuntament de Barcelona va llevar el nom de Llucmajor d’una plaça de Nou Barris –per traspassar-lo a uns jardins–; amb la qual cosa, s’hauria de cercar una manera alternativa de retre homenatge a la capital castellanomanxega. Al castell d’Olite –una altra denominació afectada– passà la seva infància i joventut el príncep de Viana, personatge clau de la Corona d’Aragó i hoste de Mallorca uns quants mesos, molt abans que es batejàs així un vaixell franquista.
De March al Gran Consell
El cas de l’avinguda Joan March, en canvi, em sembla evident: finançà el cop d’estat de 1936 contra el govern legítim. Per descomptat que, com he llegit aquests dies, això no esborrarà el seu nom de la Història de les Balears. La cosa no funciona així: es dedica un carrer a una persona per la seva contribució, per ser un exemple. Quant a la nova denominació, resulta raonable i didàctic que al nostre espai públic recordem les nostres velles institucions. Això no treu que el Gran i General Consell fos un organisme secularment corrupte, endeutat, dominat pels privilegiats i, de cada vegada, més restringit a la participació dels forans i dels sectors humils –d’aquí que es generassin la Revolta Forana o les Germanies, de les quals ara commemoram els cinc segles– i en absolut equiparable al nostre actual sistema democràtic, com tots els corresponents a la resta d’Europa, durant aquella època.
Que el passat franquista d’un homenatjat no basta com a argument per llevar-li un carrer crec que és fora de tot dubte. És el cas de Llorenç Villalonga i de Camilo José Cela, compensat amb escreix per la seva contribució a la cultura. D’altres casos no són tan clars, i estic absolutament convençut que s’ha reunit tota la documentació necessària per fonamentar una decisió o una altra. De Gabriel Rabassa, em consta la seva aportació a la recuperació de l’Estudi General Lul·lià –juntament amb Francesc de Borja Moll– i a la protecció dels molins. Així que, o es va equivocar l’Ajuntament –del mateix color polític que ara– el 2009, en dedicar-li una via pública, o s’equivoca ara, en voler llevar-la-hi. També en aquest cas, i en haver-se pronunciat una associació tan respectable com ARCA, em fa la impressió que el més raonable seria no moure-ho.
L’espai públic de Palma és nostre: no tan sols dels veïns d’un carrer, sinó de tota la ciutadania. Així que intervencions d’aquesta mena s’han de dur a terme amb prudència, consens i comptagotes. I es fa així, però no sempre s’encerta. Si no, què farien els agitadors de les xarxes socials?