En nom del pare i de la mare

El desconcert deu ser l’estat d’ànim que avui més predomina arreu, encara que molts ens pensem viure en certeses, en les certeses de cadascú. L’excés d’informació, com tots els excessos, no ajuda a la clarividència. I si per cada informació més o menys ajustada al que podríem considerar realitat hi ha dotzenes de versions que la distorsionen o la capgiren, s’acaba de consolidar la feblesa de les certituds a partir de les quals actuam.

Persones i institucions que haurien de ser referents per poder orientar-nos en aquest desgavell sovint n’estan molt lluny. És preocupant la pèrdua de credibilitat que pateixen, ja sigui per com actuen, per la incapacitat de comunicar adequadament o per culpa de missatgers maculats, intoxicadors i gens neutrals.

Les decisions preses al voltant de la covid-19 respecte de les mesures de protecció o de les restriccions d’activitats i de desplaçaments, així com ens arriben a la majoria de ciutadans, fan la impressió de ser fruit d’improvisacions sense nord, més que la conseqüència del raonament i de les evidències. L’anunciada possibilitat d’evitar el confinament municipal de Catalunya per assistir a mítings electorals n’és un exemple. Tant si és una decisió absurda com un problema de comunicació, és igual: la mala impressió causada als ciutadans és difícil d’esmenar. A més, això passa en una època en què els mítings no serveixen per explicar programes, sinó per mostrar la capacitat d’acumular fidels seguidors, i en què l’objectiu informatiu i persuasiu es pot assolir per altres vies.

I, alhora, notícies de sopars de representants polítics que superen les limitacions dictades (encara que es prenguessin mesures adequades) o de vacunació de polítics i familiars al marge dels protocols és impossible que no siguin llegides com una burla o una astúcia per esquivar les normes pels mateixos que les estableixen.

En la mateixa ona hi hem de col·locar la vaccinació irregular del cap de l’Estat Major i d’altres alts càrrecs militars. Ells que diuen estar disposats a donar-ho tot per la mare pàtria (la 'mare pare', perquè és mare fadrina o perquè és hermafrodita?) i per l’honor. Com pretenen fer-nos creure que estan disposats a sacrificar-hi la vida, si són els primers que fan colzades per passar davant de tothom per vacunar-se contra l’amenaça d’un virus, mentre la resta dels mortals (o quasi tota la resta) esperam pacientment al lloc que ens han assignat a la coa? No podem evitar de pensar que aquests mateixos intrèpids militars, en cas de guerra, serien els primers a desertar.

O la del bisbe, que, en lloc d’esperar resignadament el seu torn, aprofita un subterfugi per vacunar-se dels primers, demostrant més fe en el vaccí que en la providència del Pare. Mai no he entès per què els creients en la salvació que pensen que fan les coses rectament tenen por de morir i cerquen ajornar el traspàs tant com poden, si la mort és la porta que els ha d’obrir la Glòria eternament.

No sé quin grau de subjectivitat malèvola hi ha hagut per part dels mitjans que han difós aquestes notícies i, per tant, tampoc no sé si aquests polítics, militars i autoritats de la mare Església que s’han vacunat quan, aparentment, no els tocava, poden tenir o no una justificació agafada per la punta dels cabells, però és clar que –hagin comès delicte o no– la seva conducta no correspon a la pròpia de ningú amb ascendència moral sobre el gruix de la societat.

Tenir poder no equival a tenir autoritat, encara que sovint els qui tenen el poder pretenen fer-nos creure que tenen autoritat. És cert que el poder polític, si no té la complicitat dels altres poders, és una part molt petita del poder i poc pot fer si, a més, perd l’autoritat davant els ciutadans. Dins el desconcert actual, la pèrdua d’autoritat (i de poder) dels polítics i d’altres referents socials adoba el camí perquè alternatives indesitjables se n’aprofitin. Quan el poder polític és feble, els altres poders es fan més decisius i menys controlables. I cal tenir en compte que l’únic poder sobre el qual la gent tenim una certa capacitat de tria i d’influència és aquest, el poder polític.

I això no és només aquí. Passa arreu del món. Si la societat és global, els poders sobre aquesta societat també seran globals i concentrats. Com a mínim, fins que hi hagi una nova Babel. Mentrestant a les Balears, tant de temps banya d’Amaltea per al regne d’Espanya, som capdavanters en creixement de pobresa a causa de la covid-19 –segons un informe d’Oxfam Intermón, ha crescut un 19,6%– i, en sarcàstica compensació, els més maltractats en la distribució de vacunes. Les conclusions de tot plegat són fàcils d’extreure i les deix a l’arbitri dels lectors que heu arribat fins aquí, perquè ja he superat el nombre màxim de caràcters de què dispòs.