En el nom del porc
“Ens esperen per matar el porc”: amb aquest vers comença Som aquí, el primer llibre de Jèssica Ferrer Escandell (Sant Llorenç de Balàfia, Eivissa, 1993). Guanyador del VII Premi Francesc Garriga per a poetes inèdits (el qual ha descobert veus com les de Pol Guasch, Raquel Pena o Maria Isern) i publicat conjuntament per Adia, LaBreu, Edicions del Buc i Cafè Central, el llibre de Ferrer efectua un retorn als orígens per després esbudellar-los amb la ganiveta esmolada de la paraula. Com si fos un Acorar (valgui la redundància) líric, i alguna cosa més.
El llibre es divideix en tres parts: 'Som a la terra', 'Som als corrals' i 'Som a la carn'. Les uneix aquest “som” ambigu, que, escrit en la forma dialectal illenca, qüestiona els límits entre la individualitat i la comunitat per endinsar el lector en nocions com el nostre lloc al món, el sacrifici de la carn com a ritual de vida i de mort i la carn com a vehicle per a la corporeïtat, la ràbia i el plaer.
La primera part, 'Som a la terra', comprèn un conjunt de postals breus d’escenes quotidianes i paisatges de l’illa: hi ha el motocultor, hi ha els goters, hi ha els caixons que acullen les 'tomates' una vegada les han collit. També hi ha el batec cíclic de la vida al camp (“Arrencarem els darrers rostolls de l’hort d’estiu. // Farem una pira, / obrirem espai per les sembres que vendran”), i la denúncia, a 'Benirràs', de la destrucció del territori: “Llauràreu camps de conreu / els piconàreu / i en diguéreu progrés. // Mirau aquest estiu: / les feixes més fèrtils són aparcaments”.
'Som als corrals', la segona part del recull, ens és presentada com un “breu interludi matancer en primera persona” i conforma d’alguna manera la part central del llibre. És l’explicació, en una primera persona dialectalment deliciosa, salada, localíssima, de la matança del porc. “Omplir-me de jo, / buidar-me en tots valtros” és una de les màximes que recull el discurs d’aquesta pobra bèstia que Toni Gomila ja acorava al seu cèlebre monòleg, amb el rellevant matís que, en aquest cas, l’animal que pren la paraula no és l’humà sinó el condemnat.
La tercera part, 'Som la carn', podria inscriure’s en les anomenades poètiques del cos, però les transcendeix alhora que planteja qüestions com el consentiment i l’entusiasme en el desig de les dones (“Lleva’t / d’aquí. / Que em manquen aigua i salabror: / el tast eixut de qui no vol. / Si no em veus a llenigar / ves-te’n, / arruix! / El meu desert rega quan rega.”), o bé la castració com a acte simbòlic d’equiparació sexual i d’empatia, a 'Sanar': “O tallar-li els ous al mascle, / ca, porc, qualsevol animal. / Obrir un trau i buidar-ne el contingut. // Deixar que guareixi la cicatriu sense llepar-la: / l’experiència del cos viu, ferida oberta”.
Som aquí arriba a les llibreries amb la festa que sempre implica el naixement d’una nova veu. L’embolcallen el neguit i la cura per la terra i la seva gent, i també una sorprenent construcció i imaginació poètiques.