És només la llengua, l’ànima d’un poble?

Al monòleg teatral Acorar, una peça que ha esdevingut un clàssic, Toni Gomila diu que “és sa paraula, s’ànima d’un poble”. Ho diu en general, perquè la llengua ens representa, però també es refereix a les paraules específiques que són el testimoni simbòlic d’algunes de les nostres particularitats com a poble. La llengua és una part importantíssima de la nostra cultura, i ens preocupa molt sentir que a cada bugada perdem un llençol, però els elements que conformen el nostre imaginari –és a dir, els nostres personatges, costums, fets, tarannàs, indrets o les possibilitats i alternatives que puguem idear– també són un bé patrimonial que mereix ser preservat. I, ves per on, alguns dels que més bé coneixen els nostres imaginaris són els que es dediquen a estudiar la literatura catalana (l’assignatura que les institucions pretenien arraconar encara més al batxillerat l’any vinent).

Més d’un professor de secundària m’ha explicat que quan demana als estudiants que facin un text narratiu de tema lliure, n’hi ha molts que escullen explicar històries que passen a Nova York o Los Angeles i que protagonitzen personatges que s’anomenen Hazel, Patrick, Archie o Sophie. És cert que hi ha un tipus de globalització cultural que existeix des de fa mil·lennis, però el darrer segle els nostres imaginaris han patit una colonització radical. El procés va començar a les sales de cinema: des de 1910 les pel·lícules estatunidenques han tendit a ser majoria als cinemes d’Europa. Ja al segle XXI, després d’haver passat per l’estadi de la televisió lineal i els videoclubs, les ficcions serialitzades i l’oferta cinematogràfica dels Estats Units continuen el procés d’homogeneïtzació ideològica a través de l’imperi de les plataformes digitals. Hi ha una part d’aquest procés de globalització cultural que és inesquivable i que forma part de l’evolució cognitiva i tecnològica de la nostra espècie. Però això no treu que no hàgim de pensar quin és, i quin podria ser, el paper de la societat catalana en aquest procés.

A través de la reiteració, els components de les estructures narratives s’asseguren un lloc al nostre ideari. I un cop els tenim ben arrelats, els reproduïm de manera inconscient. L’any 1992, en una conferència a Oxford que va ser tot un exercici d’humilitat, Ursula K. Le Guin va reconèixer que la inèrcia narrativa l’havia conduït a crear un heroi-mag –i cap dona protagonista amb prou entitat– per als primers llibres de la sèrie Terramar. I com que els seus llibres sembla que van influenciar J. K. Rowling, la figura d'heroi-escollit va fer una revifada estel·lar, mentre que el paper d’heroïna protagonista en un relat d’alta fantasia no acabava d’arribar. És un fet, les idees s’arrapen a la ment, costa molt desempallegar-se’n. Tenint clara quina és la realitat de l’imaginari dels joves, la nit que s’inaugurava la temporada 2024-25 del TNC no em va sobtar que, en comptes d’una sabateria, a l’escenari hi aparegués una SHOE SHOP. No em va sobtar del tot, però una mica sí. La major part de la companyia venia de fer uns quants musicals seguits de la factoria Broadway/Hollywood i després d’Ànima encara tornarien a fer un altre musical nord-americà. La lògica apuntava que, tenint els recursos per crear-ne un de nou, voldrien fugir d’aquests imaginaris. La lògica, però, va anar per una altra banda. Tot i així, era una nit de celebració, el TNC havia respost a les reivindicacions del sector teatral dels musicals i de part de la crítica. El talent a l’escenari era indiscutible (menció especial per a Diana Roig) i la solvència creativa, també. Però mentre veia la història de la noia que lluitava per ser dibuixant de Disney, no podia evitar pensar en les dificultats de les pintores catalanes del Modernisme. Carme Karr va escriure molts articles sobre aquest tema a la revista Feminal (1907-1917), una publicació que, entre altres coses, reivindicava les obres d’escriptores i il·lustradores. De vegades ens oblidem que l’èpica és només una qüestió de perspectiva, perquè hi deu haver pocs imaginaris més esclatantment creatius, glamurosos, lluminosos i alhora sucosament foscos en aquest planeta que el del Modernisme català (és més, el talent per als musicals del nostre país s’explica, en part, pel llegat dels Cors Clavé).

Fa aproximadament 50.000 anys que ens vam convertir en una espècie simbòlica. La major part del que hem construït, ho hem construït a través de la nostra capacitat per crear relats. Malgrat aquest fet irrefutable, hi ha una tendència progressiva a menystenir les disciplines que estudien la història de les idees. Segons sembla, no ens cal reflexionar d’on surten, què amaguen al pinyol, com es creen, com es transmeten, com ens poden sotmetre sense que ni tan sols ens n’adonem. Just en el moment en què la ficció pren tot de noves formes, just en el moment que comença a ser molt difícil distingir el que és fictici del que no, Ensenyament pretenia que l’única assignatura dedicada a l’anàlisi i l’evolució de la ficció fos una optativa que no ponderés a les PAU. Semblava una decisió tan inadequada que qualsevol diria que l’havia presa un processador de llenguatge malèfic i interessat: no cal que aprengueu com s’estructura un relat (la realitat), permeteu-me que us ho expliqui jo.