La setmana passada, l’amic Gabriel Mayol feia una aportació interessant, des d’aquestes mateixes planes que compartim, setmana sí, setmana no, parlant de la perifèria de l’estat i de la seva relació periòdica amb el suport a un PSOE que acaba esdevenint sempre la pota central que sosté el règim del 78. També fa uns dies un dels periodistes de qui més he après, en Roger Palà, entrevistava a 'Crític' un dels grans heterodoxos de l’esquerra nacional catalana: Gerardo Pisarello. El diàleg entre ells dos, plena de detalls sucosos i en què el catalanoargentí dona mostres de conèixer millor la història del catalanisme que molts quadres d’ERC i la CUP i, per descomptat, que molts hiperventilats del neosobiranisme, tenia una clau de volta que connecta amb el que explicava Mayol. Diu, Pisarello, que si quelcom es pot aprendre de les tradicions republicanes i transformadores d’algunes perifèries que ell coneix bé, com la gallega i l’andalusa, és que qualsevol canvi en perspectiva social i democràtica a l’estat no pot fer-se des del centre i necessita la força de les perifèries, articulades entre si. És una dinàmica històrica. Ho hem vist des del segle XIX, ho vàrem veure els anys trenta, ho hem vist els períodes en què el PSOE ha governat i ho constatam ara que sembla que acaba el darrer cicle politicoelectoral. Podemos i les seves aliances estratègiques només han quallat a la perifèria. I quan els morats de Pablo Iglesias han intentat, i intenten, vertebrar des del centre, no només geogràfic sinó mental (convido el lector a recordar les patètiques decisions cesaristes de personatges com Pablo Echenique), senzillament s’enfonsen.
Només cal fer una ullada al mapa, del sud al nord i d’est a oest, ara que venen eleccions espanyoles. A les Illes Balears el mallorquinisme i el menorquinisme d’esquerres i ecologista sembla que aguanten bé. De l’eivissenquisme no en sabem res, perquè, de moment, la seva unificació i unitat d’acció en un programa comú no s’ha donat. El País Valencià és la gran novetat d’aquest cicle i, sembla, dels que vindran. I no és un detall menor. L’emergència de Compromís conrada en el xup-xup subterrani de molts anys de feina en el municipalisme i el carrer dona fruits que seran esponerosos i, sobretot, duradors. Hi ha qui parla de grup propi al Congrés dels Diputats. Al País Basc i a Navarra l’esquerra nacional basca articulada per EH Bildu i el navarrisme basquista i progressista de Geroa Bai s’afiancen. Passa a passa. Com a formiguetes. No són tots els pobles que poden fer un procés de pau unilateral i gestionar institucions al mateix temps. Galícia podria semblar perduda enmig de l’atomització que afecta el projecte d’Anova i de les Marees, però el BNG es recupera satisfactòriament, contra tots els pronòstics que donaven per finiquitada la casa mare dels galleguistes. I ho fa amb les alcaldies del canvi intactes. A Catalunya, malgrat la desorientació que viu l’independentisme ERC i el món postconvergent –inclòs el puigdemontisme i tot allò al voltant de l’ANC–, guanyaran les eleccions amplament. Si la CUP es presenta a les eleccions estatals no seria descartable un resultat que converteixi el sobiranisme català en una minoria de bloqueig fins que els drets democràtics i socials no siguin respectats.
Així, davant els derrotistes i davant els que només veuen salvació en fer confiança, des de les perifèries amb majories més o manco democràtiques, en un partit del centre com el PSOE, faig lectures que són positives. En el nou cicle polític queda demostrat novament que només des de les perifèries els canvis per als països de la península Ibèrica són factibles. A més, la força perifèrica es multiplica, es mou cap a l’esquerra (ja no hi ha Pujols en perspectiva) i apareixen, bascos i catalans al marge, noves veus com la del valencianisme progressista que enriqueixen i, sobretot, contribueixen a trencar els discursos que el nacionalisme espanyol ha bastit per explicar les Espanyes. Si hi ha esperança a Astúries o a Extremadura per als demòcrates, les feministes i els progressistes, no és amb Podemos sinó construint espais autocentrats similars a Compromís o a Més. Hi ha partit, per tant. Juguem-lo. El feminisme que aquests dies ha tornat a omplir les nostres ciutats i pobles i el sobiranisme són l’únic motor de canvi que pot fer front al feixisme.