Ens agrada pensar que el món millora. ‘El progrés’ és la religió atea de la modernitat; la creença lluminosa que anem dirigits –a poc a poc i amb vacil·lacions– cap a un lloc millor: unes societats més justes, riques, cultes i igualitàries. ‘El progrés’ ha estat allò que ens ha explicat per què certes infàmies s’han deixat enrere, o s’han posat les bases per a superar-les: la igualtat d’oportunitats entre homes i dones; el tracte que donem als infants i als animals; l’esperança de vida; l’abandonament escolar; l’accés a la cultura i al coneixement; la consciència ecològica; la possibilitat de viatjar amb seguretat i benestar, etc. Progressem o almenys volem imaginar que les coses milloren, de tal manera que només ens cal somiar una mena de ‘món feliç’ futur, en el qual totes les barbaritats que encara ens assetgen, i que són incomptables, quedaran enrere. El filòsof anglès John Gray s’ha fet un fart de denunciar les mentides d’aquesta visió, filla de la Il·lustració Francesa –i del cristianisme–: no existeix el progrés, diu, perquè per cada cosa que es guanya se’n perd una altra d’igual importància. El món d’Internet també és el món del fanatisme religiós assassí; és el món de les ments distretes i incapaces de persistir en cap propòsit a llarg termini; mai havia estat tan fàcil saber coses, sí, d’igual manera que mai havia estat tan fàcil obviar-les o oblidar-les després d’un primer cop d’ull. La noció de ‘progrés’ no pot amagar una evidència: el cervell humà –el cor de l’home– no canvia, no ‘millora’ per molt que et posis dins la butxaca un telèfon ‘intel·ligent’. El cervell humà assimila la informació de la mateixa manera que ho feia quan vivíem a la jungla. El ‘progrés’ encara no ha arribat als hemisferis cerebrals, i és probable que trigui –¿un segle?– a millorar el funcionament de les neurones. Hi hauria ‘progrés moral’ si cada dia més homes i dones estiguessin més a prop del bé i de la bondat. I no.
El nou telèfon d’Apple es va presentar dimecres passat. De sobte, mig món va parar el que estava fent per a fer un cop d’ull a les innovacions d’un plegat d’enginyers. Els telèfons ‘intel·ligents’ han canviat moltes coses: han facilitat l’accés a la informació i al correu, ens mantenen entretinguts i ocupats i sobretot distrets. Són llampants i estilitzats, i ens donen una falsa il·lusió de poder, i fins i tot d’influència, gràcies a l’accés que ens donen a les anomenades “xarxes”. Tanmateix crec que se’n fa un gra massa; ‘el progrés’ no eren uns auriculars sense fils, ni una càmera de fer fotos, ni tan sols una pantalla resistent a l’aigua. Això són simplement novetats, les birimboies amb què esbravem les nostres ganes de tenir coses noves. Rere tanta passió per la tecnologia només hi ha un cert hedonisme culpable, i sovint molt d’egoisme. A mi m’arriba a semblar que tot aquest embolic tecnològic va en contra de la cultura: és només joc i distracció. És una forma de progrés fals, que fa tornar la gent més dependent, és a dir, més idiota. ¿Qui dubta que si el temps que es dedica a xatejar o mirar Twitter o a fer fotos narcisistes o a mirar gifs o vídeos graciosos de gats es dediqués a la lectura, faríem un salt qualitatiu com a societat? Hi ha molta gent que abans llegia que ara ni s’apropa als llibres: miren el Facebook, revisen correus o tafanegen en catàlegs comercials. Els canvis que aquest abús de focalització en la tecnologia produeix són palpables: gent més ansiosa, incapaç de concentrar-se, assedegada d’informació de consum ràpid, de rialleta fàcil, de frivolitat llampant i espasmòdica, i incapaç del més mínim pensament crític i distanciat. La construcció moral i intel·lectual dels individus s’haurà de fer posant cota a tota aquesta tecnologia d’oci. Ens posen nerviosos.