Només vull caminar amb normalitat
Condicionar el predicat es fa necessari per distingir el títol de la pel·lícula d'Agustín Díaz Yanes.
Massa envoltam la figuera, i la realitat és la que és: a Palma no es pot caminar amb normalitat.
Després d'haver expressat subtilment la meva opinió, miraré d'explicar-me una mica. Palma Camina és el nom d'un projecte municipal que inclou diferents perspectives: estacionaments, vianants, entorns escolars, zones d’ORA, entre d’altres. És com un full de ruta.
En presentar-lo, els responsables polítics en destacaven: “És un pla ambiciós, realitzable, un pas per aconseguir aquesta ciutat sostenible i saludable per la qual apostam [...]. Cerca conformar una ciutat més amable i saludable per passejar i caminar amb desplaçaments més sostenibles”.
L'Ajuntament, amb aquesta línia i sota el seu lema, ha programat, amb motiu de la Setmana Europea de la Mobilitat (SEM2022), una trentena d'actes del 15 de setembre a dia 1 d'octubre, que, encara que els vianants no ocupin el paper central –més aviat reservat al transport públic–, estan representats a una sèrie d'activitats. Destaca positivament el circuit mobilitat ONCE, i no massa del meu gust, la pancarta gegant penjada al balcó –crossa– de Cort. Confii que el Bisbat no manllevi la idea i en pengi una a la façana de la Seu per promocionar qualque marca de sotanes ecològiques.
Continuant l'impuls oficialista a la mobilitat, els dies 6 i 7 d'octubre, Palma acollirà el novè congrés 'Ciutats que caminen'. El lema de l'esdeveniment assenyala: 'No hi ha ciutat, es fa caminant'.
Fins aquí, hem trobat un marc conceptual 'idíl·lic' en el qual ja s'ha materialitzat qualque previsió, però, pel que fa a caminar amb normalitat, somia truites.
El problema és que per moltes millores estructurals que es facin per promoure l’hàbit d’anar a peu, no basten per si mateixes. Mentre el lema principal, 'Palma camina', sigui més un enunciat polític que una realitat efectiva, tot plegat és una copinya buida.
A més, si se centren en el disseny de l'espai sense tenir en compte la seguretat de les persones que el fan servir –ja sigui a peu, en vehicle de motor, en bicicleta o patinet (VMP)–, llevat de la propaganda, no avançam, i és evident que el vianant és la menys cool de les opcions a considerar. Més enllà d'una excusa per remodelar la ciutat, el caminar per l’espai públic cada vegada està materialment més descuidat.
Així, veim qualque esgarrifosa manca de seguretat viària a més d'un lloc de la ciutat. Per exemple, en el perillosíssim carril bici del carrer de Rosselló i Caçador, que ja he qüestionat públicament amb el resultat habitual de les meves reivindicacions. Però no passeu pena, l'oposició tampoc no se'n fa ressò ni és capaç de veure que de carrils bici –ben dissenyats– a Palma se'n salven ben pocs. En aquest en concret, la perillositat conflueix en tots els usuaris: vianants, VMP i cotxes.
Allunyant-nos un poc de filosofies de mobilitat i concretant una mica, avui dia, si ampliam una voravia per fer l'itinerari més amable –com diu el batle– i facilitar la passejada, el resultat està lluny de ser garantit per manca de control.
La responsabilitat de la dificultat per poder caminar amb normalitat té nom i cognoms. Són persones que, exercint 'd'incívics professionals' amb la tolerància, aquiescència o, si més no, incompetència de qui ho ha de corregir, generen amb el seu comportament situacions de perill, insalubritat i incomoditat. Per dir-ho més clar: ens violenten. Aquesta situació quotidianament impune la denomín 'violència ambiental'.
No cal fer gaire literatura:
- Propietaris d'animals –inqüestionats– que, fins i tot a lloure o amb molts metres de corda, els permeten dipositar i abandonar excrements sòlids i líquids a les voravies, façanes i altres elements urbans. Per tant, físicament o olfactivament, aquestes persones, igual que les situacions que indic a continuació, violenten molt.
- Vehicles de mobilitat personal (bicicletes i patinets) circulant per les voravies com si fossin carrils de circulació.
- Carrils bici integrats en els espais per a vianants en lloc de fer-ho per la calçada com a vehicles que són, evidentment amb garanties.
- Motos estacionades a les voravies. Una dificultat afegida per als invidents.
- Turismes estacionats a les cantonades rebaixades de les voravies, confonent daltònicament la línia groga d'aturada prohibida amb colors que permeten l'estacionament. I mentrestant, cadires de rodes, cotxets d’infants o de compra i persones amb poca habilitat contorsionista: a voltar.
- Obstacles, especialment relacionats amb l'ornamentació i la restauració.
- La Policia Local es presenta del tot ineficient per fer complir la normativa vigent i garantir el benestar i la seguretat dels legítims usuaris de les voravies, coneguts 'demagògicament' com a vianants.
Totes les reflexions favorables als caminadors són extensives a les persones necessitades d'assistència als desplaçaments personals.
En acabar –amb probable satisfacció política– el novè congrés de les 'Ciutats que caminen', a Palma –il·lusori exemple de qualitat de vida– es continuarà sense facilitar la presència de ciutadans saludables que volen caminar “10.000 passes diàries, o 15.000 com diuen ara” sense estrès, pudor ni brutor.
Jaume Pla Forteza és inspector de Policia Local jubilat
