Dos noms i un exemple
D’uns anys ençà hem anat coneixent, un rere l’altre, episodis vergonyosos d’abusos de poder, assetjament i agressions sexuals i morals a menors (infants, noies i nois), tractes mesquins i menyspreadors, en molts àmbits de la nostra societat, més enllà del món familiar i privat, el més proper i el més exposat (per la seva privadesa, pels lligams interns, per la seva cultura, etc., on, diuen els estudis, es produeixen la majoria d’aquests episodis): en escoles religioses i laiques, en aules de teatre, en centres de lleure, clubs esportius, etc. Durant dècades (aquí, però també en molts altres llocs del món occidental), aquestes violències quotidianes van quedar a l’ombra; no se’n parlava; es tapaven els fets i s’amagaven i es protegien els responsables directes i els seus superiors, que ho haurien d’haver evitat i denunciat. Les hemeroteques, les xarxes i els arxius digitals són un pou gairebé sense fons, on, un cop has destriat el gra de la palla (ara se’n diuen fake news), quedes aclaparat per tot allò que va passar i no es va denunciar.
Sempre, però, sobrevola un gran dubte, sobretot quan els casos afecten comunitats tancades, com les religioses. Ningú, de dins, no va dir mai res? Cap religiós d’una comunitat determinada, d’una parròquia, un mestre d’una escola, un monitor d’un grup de lleure, no va dir mai res? No ho sabien, ho encobrien, estaven atemorits?
En moltes ocasions, ha estat així. Però no sempre. L’any 2000, la comunitat benedictina de Montserrat es va veure sacsejada per un reportatge periodístic sobre pràctiques homosexuals dins del monestir, el que es va anomenar "el cas del lobi rosa". Molta gent ho recordarà. Dos monjos il·lustres i de gran prestigi van ser acusats, falsament, d’haver filtrat la informació (la font del periodista havien estat dos exmonjos, un dels quals es reconeixia participant en aquestes pràctiques). Literalment, van ser castigats amb l’expulsió de la comunitat; un, al santuari del Miracle; l’altre es va poder refugiar amb els jesuïtes del Centre Borja, a Sant Cugat del Vallès. Va passar el temps, i tots dos van poder tornar a Montserrat, en unes condicions difícils: els lligams de fraternitat i confiança s’havien trencat definitivament amb els germans de comunitat. Tots dos van morir sense el reconeixement que es mereixien; els seus noms i els seus treballs van ser discretament bandejats.
L’explicació d’aquesta purga s’ha d’anar a trobar deu anys abans, pels volts de 1988-1990, quan aquests monjos van denunciar, dins la comunitat, un episodi molt greu d’abusos. No van ser escoltats pels seus superiors; el responsable se’n va sortir sense cap mena de sanció. Deu anys més tard, els va encalçar la venjança: aquells que, en una comunitat religiosa o laica, tenien l’honestedat i el sentit moral de denunciar unes pràctiques inacceptables, serien castigats, quan fos.
Ara, en aquests nous temps que vivim, on sortosament s’ha acabat la impunitat acumulada de dècades, cal reconèixer el valor d’aquesta gent que, molts anys enrere, ja van avisar i denunciar, i van ser perseguits i represaliats pels qui els havien d’haver escoltat i fet cas.
Allà on siguin, gràcies, Hilari Raguer i Evangelista Vilanova, per la vostra valentia i honestedat. I, com vosaltres, tants d’altres que van fer el mateix i se’ls va condemnar al silenci, l’expulsió, la marginalitat.
