Els noms i els números
La vida en xifres. Cau la natalitat a Catalunya. Feia gairebé 30 anys que les dones no tenien tan pocs fills. Ara som a 1,10 fills per dona, una dada que dita així sempre és inquietant, perquè t’imagines un 10% de fill vagant per ves a saber on. Un de cada tres nadons que neixen és de mare estrangera, amb majoria de mare marroquina seguida de pakistanesa, colombiana, hondurenya i romanesa. Males notícies per l’extrema dreta. O més metxa. Aquesta davallada de la natalitat no és una tendència exclusivament catalana i són molts motius els que porten les dones a tenir fills o a no tenir-ne. Aprofito per recordar que la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, va aconseguir que el dret a l’avortament desaparegués de la declaració final de l’última cimera del G-7 i en lloc de citar-lo explícitament, es negociés posar que les dones han de tenir “accés universal als serveis sanitaris adequats”. Res de “l’accés a l’avortament segur i legal” que apareixia el 2023. Aquesta gent va per feina. I els altres, signen. Prohibir l’avortament com a solució per revertir els índexs de natalitat és el primer que fan els governs d’extrema dreta. És a dir, prohibir els drets de les dones, com a declaració de principis. Encara que qui governi sigui una dona, i que la dona que governa, governa gràcies a l’avenç dels drets de les dones. La vida no és un despropòsit. Les persones, sí.
Mentre cau la natalitat a Catalunya, a Barcelona augmenten les persones que dormen al carrer. L’informe de la Fundació Arrels indica que hi ha més de 1.300 persones sense llar, però la xifra es queda curta perquè el recompte no és tan precís com voldrien. La majoria d’aquestes persones són homes. Les dones recorren a opcions alternatives abans de viure al carrer i les que hi viuen estan exposades, a més, a la violència masclista i als abusos sexuals. La majoria són, també, persones migrades. Més metxa. Però no parlem de com solucionar el problema, que és massa complicat i està massa enquistat. El que passa és que volen estar al carrer. I això que podrien estar treballant cuidant la gent gran autòctona o fent qualsevol altra feina, que serà per ofertes. Això sí, cobrant menys del que costa un pis de lloguer. El pla Endreça de Collboni tampoc no els ajuda. Ves a saber si és pel nom del pla, que sembla el crit parental davant una habitació d’adolescent caòtica. Però no parlem tampoc de noms que estic astorada amb la manca d’imaginació i els pobres Jans i les pobres Martines que s’hauran de distingir per colors. D’acord que no tothom pot tenir un nom poc corrent, però és ben bé que els termes mitjans no estan de moda.
El carrer és ple de gent. Molt ple, de fet. I encara falta la xifra definitiva de l’estiu, la del turisme. Ens pensàvem que ja havíem tocat sostre, però no hi ha sostre. El 2024 es preveu de rècord. El mes de maig va sumar dos milions de visitants a Catalunya que es van gastar diàriament 246 euros per persona. Una altra xifra que fa de mal dir perquè sempre hi ha qui no demana postres i no vol repartir el compte. Veurem quanta gent hi haurà dissabte a la manifestació de Barcelona sota el lema "PROU! – Posem límits al turisme". Perquè és evident que cal un decreixement, repensar els models econòmics i solucionar els problemes que genera el turisme massiu en la vida quotidiana de les persones. I també hem de pensar què fem nosaltres com a turistes i com podem evitar que els altres llocs pateixin el nostre impacte. Perquè en aquest cas, som al mateix temps el problema i la solució. Una mica com els nadons. Una mica com tot.