Una normalitat discutible

“La realitat és que les Illes Balears som una comunitat on el bilingüisme es viu amb absoluta normalitat, on les dues llengües conviuen perfectament i on tothom és lliure de xerrar en la llengua que vulgui”. Amb aquestes paraules, pronunciades en seu parlamentària, la presidenta Marga Prohens responia una pregunta de Lluís Enric Apesteguia sobre l’ambient de catalanofòbia i discriminació que les persones catalanoparlants patim a les nostres Illes. “No em trobarà mai en la confrontació lingüística”, continuava, i acabava la seva intervenció acusant el diputat de MÉS per Mallorca de generar crispació amb la seva intervenció. Circulin, en definitiva, que aquí no hi passa res.

Per sort o per desgràcia, però, la realitat és tossuda, com ho són també ciències socials com la història o la sociolingüística, i la normalitat a la qual fa referència Prohens dista molt de ser palpable en el dia a dia dels ciutadans de les Illes Balears. Perquè per molt que la presidenta vulgui afirmar el contrari, que l’eliminació de l’Oficina de Drets Lingüístics fos una de les primeres mesures preses pel seu Govern no és gaire normal. No és normal, tampoc, que hagin eliminat el requisit de llengua en l’àmbit sanitari, amb la vulneració de drets que això comporta per a les persones catalanoparlants (recordem-ho: un metge que no entén la llengua del pacient no és un metge, sinó que és un manescal). De la mateixa manera que no és normal que les institucions públiques insisteixin a instaurar la segregació lingüística i per sexes entre els nostres infants a les escoles, amb un pla pilot dissenyat per Vox. No és normal, tampoc, que el castellà es torni a imposar, sense cap diàleg amb les associacions d’escriptors del país, als premis Ciutat de Palma i als premis Mallorca de creació literària (quants premis hi ha, en l’àmbit hispanòfon, per als escriptors en castellà?, quants, per als que escrivim en català?). No és normal que, en una situació d’emergència lingüística com la que viu actualment el català, els responsables polítics facin apologia del bilingüisme quan tots sabem que el bilingüisme, en el nostre context, només és practicat per uns, mentre que els monolingües sempre són els altres.

Si, com afirmava Prohens, el seu govern “respectarà sempre els drets lingüístics dels ciutadans d’aquestes Illes, de tots, sigui quina sigui la seva llengua”, faria molt bé de tirar enrere totes les mesures que, sigui per acció o per omissió, contribueixen a la minorització de la llengua catalana. També d’admetre que sí, que tenim un problema, o si ho vol formular de manera més positiva, un repte gros: el de garantir que els ciutadans puguin viure plenament, de bon de veres i en tots els àmbits, en la llengua pròpia del país. La resta (el bilingüisme banal, el relativisme, la minimització o la inacció davant les agressions) només ens condueix a un escenari: el de la diglòssia i la substitució lingüística. I això, presidenta, no seria gens normal.