Una nosa anomenada Franco
Doncs, sí: enguany farà mig segle que el general Franco va passar avall. Jo llavors tenia onze anys i ho recordo amb la perspectiva d'un infant. Una cosa són aquests records difusos i l'altra, evidentment, la interpretació que en podem fer al cap de mig segle; però fins i tot llavors ja era conscient que el cop d'estat del 18 de juliol del 1936 havia escapçat la vida dels meus quatre avis –exili, presons, camps de concentració, misèria– i indirectament havia marcat també la dels meus pares. Amb tot això vull dir que amb només onze anys intuïa que entre aquell militar i un servidor, un nen d'un poblet del Segrià, no hi havia gaires coses en comú. Més aviat cap. En altres casos, però, no estava tan clar. Malgrat que l'any 1975 a alguns els calia escenificar una certa hostilitat cap al dictador, sovint era sobrevinguda, sobreactuada i més o menys imaginària. Aquesta és la primera nosa –i potser també la pitjor– associada a aquest aniversari.
En efecte, és simplement impossible que en un règim d'aquelles característiques les elits (econòmiques o de qualsevol altra índole) no haguessin col·laborat de manera activa o passiva amb el sistema. No em refereixo, per descomptat, al fet d'haver de jurar això o allò altre per accedir a determinats llocs de treball en la condició de funcionari, perquè es tractava d'un requisit purament formal; ni tampoc a coses com fer el servei militar, etc. No. Estic pensant en històries que no tenen res a veure amb tot això. Fan referència a la gent que va apuntalar proactivament el règim i que després, amb una barra impressionant, va fer veure que n'havia estat un detractor gairebé heroic. Per a aquestes persones o per als seus descendents, la commemoració del cinquantè aniversari de la mort de Franco hauria de resultar insuportablement incòmoda... però no serà pas així. El gran pacte amnèsic de la Transició va consistir precisament a esborrar aquesta possible incomoditat, a no tornar-ne a parlar mai més. No és cap excepció, això. Després de la Segona Guerra Mundial, aquell regidor d'un poble de Baviera que havia estat nazi, o aquell director general de no-sé-què a Roma que havia fet costat a Mussolini, van passar a ser honorables ciutadans amb la plena connivència dels seus veïns. L'amnèsia políticament redemptora, la desmemòria que tot ho cura, inclosa la indignitat... En el cas de Catalunya, però, aquesta història té coloracions més complexes.
La segona nosa és de caràcter institucional, i també costarà de pair. Resulta que entre el règim del 1939 i el del 1978 hi ha una continuïtat objectiva en coses tan concretes i rellevants com la monarquia o la màgica transformació, d'un dia per l'altre i per art d'encanteri administratiu dut a terme el quatre de gener del 1977, del Tribunal de Orden Público en Audiencia Nacional. Són només dos exemples. Neutralitzar aquesta o altres objeccions anàlogues brandant la Constitució del 78 com si fos un objecte sobrenatural –un objecte capaç, fins i tot, de modificar el passat– va funcionar durant un cert temps, i en termes pragmàtics era raonable que fos així. Avui, però, sabem moltes més coses relacionades amb com va anar en realitat tot allò, i no em refereixo només al cas concret de Joan Carles I. Qualsevol commemoració més o menys institucional de la mort del general Franco contindrà, en aquest sentit, inevitables components de farsa.
Finalment, hi ha una tercera nosa que ja ha anat aflorant al llarg d'aquests anys. El franquisme va ser una manifestació més del nacionalisme espanyol, no una mena d'anomalia històrica sense precedents i sense continuïtat. Convé recordar que enguany també es commemora, per exemple, el centenari de l'abolició de la Mancomunitat de Catalunya per part del general Primo de Rivera (20-3-1925) L'evolució de personatges com Felipe González o Fernando Savater mostra igualment fins a quin punt el nacionalisme espanyol es troba lligat al franquisme encara que se li pretengui afegir una pàtina d'esquerres. Desfer-se d'aquest llast és complicat, com s'ha vist al llarg d'aquestes dècades. Potser és només una qüestió generacional. O potser és alguna cosa més profunda...
Una commemoració honesta del cinquantè aniversari de la mort de Franco només resultaria possible en cas d'haver dut a terme amb anterioritat un incòmode exercici de catarsi col·lectiva. Es va iniciar tímidament amb motiu del trasllat de les despulles del dictador l'octubre de 2019, però tot va quedar reduït a una performance vistosa. De debat profund, res de res. Potser enguany gosarem anar una mica més enllà –ho dubto.
