Fer nosa

El vot és un instrument –no l’únic, evidentment– que els ciutadans tenen per fer política. Els dos-cents mil votants independentistes que aquesta vegada han votat el PSC han fet l’opció racional del vot útil per frenar la dreta autoritària, en comptes del vot d’adhesió al seu projecte polític –la independència– o l’abstenció. La seva sensibilitat política els ha fet entendre que impedir la majoria reaccionària era la millor opció possible, també per a la seva causa. I s’equivocaria el PSC si fes triomfalisme d’aquesta circumstància. Són vots guiats per l’interès general, propis d’una societat capaç d’aplicar la racionalitat a la política mantenint la distància justa respecte a les transferències del fet religiós a la ideologia en forma d’adhesions incondicionals. Un exercici de raó democràtica que ha fet possible que es pugui dir que Catalunya i Euskadi han salvat Espanya, de moment. Els que se’n volen anar han estat determinants. ¿Una paradoxa? Un gest de racionalitat democràtica: sempre cal evitar que el neofeixisme governi. Només des de la infantil lògica del com pitjor millor es pot optar pel contrari: és a dir, per l’abstenció. 

I sembla que aquesta realitat comença a fer mal als sectors més reaccionaris de l’Espanya eterna. Llegeixo a Eldiario.es una cita de Juan Ramón Rallo, economista ultraliberal –és a dir, màxima llibertat per als diners, conservador radical en política– fundador de l’Instituto Juan de Mariana: “Ho repeteixo a totes les eleccions, però segueix sent rellevant. Si Catalunya i el País Basc fossin independents, PP i Vox tindrien 159 de 248 diputats. Majoria absolutíssima. Es prefereix mantenir-los dins i això té contrapartides”. ¿Hem d’entendre que a la dreta econòmica radical li fem nosa? ¿I que es comença a plantejar que estaríem més bé fora? ¿O és una amenaça?

En tot cas, és un efecte manifest del vot útil. Del votant que no es mou per criteris d’adhesió incondicional, sinó que sap calcular i entendre que fins i tot per als seus propis objectius és millor contribuir a evitar desgràcies que, per molt que alguns s’ho pensin, no són alienes, en la mesura que seguim estant allà on fem nosa a Rallo, i així estalviar-nos coses pitjors. El resultat ha volgut que les decisions polítiques dels votants hagin atorgat a l’independentisme un pes important per a la investidura, que no s’hauria donat sense aquests moviments dels electors. Ara toca als polítics independentistes estar a l'altura del llistó que els votants han posat.