Nostàlgia de l’orador
Comento amb un amic la sèrie documental Núñez, que es pot veure a 3Cat. L’hem devorat amb delit, no només per l’interès del personatge, sinó també perquè explica la grandesa i les misèries del Barça actual. Inevitablement, però, la conversa deriva cap a les desconcertants aparicions públiques de l’expresident, el seu català macarrònic, les seves pífies, que estaven a l'altura del mític alcalde Pich i Pon (“la ciutat que porta el nom del nostru club”, etcètera), i el seu ploriqueig immoderat. La sèrie presenta Núñez com un home que, després d’enriquir-se “fent cantonades”, com deien els bromistes, va fer-se president del Barça per rebre reconeixement social. Però l’oratòria no l’acompanyava, i això va fer que trobés a faltar sempre l’escalf popular. Sobretot, quan el carismàtic Johan Cruyff va entrar en escena.
Aleshores el meu amic i jo ens preguntem per què va arribar a la presidència del Barça una persona que parlava tan malament en públic. Una persona que va dir per la tele (teòricament, en català): “Jo he sortit de la nada”. I que deia sospresa, pulutant i sangüis. I que va proclamar en una assemblea: “Si algun jugador no està còmudu i se’n vol anar, benvingut!” La capacitat comunicativa de Núñez era una catàstrofe però, malgrat això, els socis el van mantenir al càrrec durant vint-i-dos anys. El futbol té les seves pròpies regles. I no són les de la política, on la comunicació és la clau.
Perquè el cas és que, durant l’època de Núñez, a la política catalana hi havia oradors excel·lents. Començant per Pujol, que era poliglot, culte, ocurrent i amb una memòria inigualable. I al seu costat hi havia un orador més tècnic, però igualment eficaç, com Miquel Roca. Però a l’oposició hi tenia l’academicisme d’Obiols, la vivesa i la versatilitat de Maragall, el sarcasme de Vidal-Quadras, les esmolades invectives de Ribó i la ironia fina de Carod-Rovira. Els polítics, almenys els de primer nivell, feien bons discursos i improvisaven bones rèpliques. Tots els qui vam fer cròniques parlamentàries en aquella època recordem alguns duels dialèctics memorables. I debats televisius d’alt voltatge.
El meu amic i jo constatem que el nivell retòric de la classe política actual està molt lluny d’aquells estàndards. I fem llista del que pot haver provocat aquesta davallada. En primer lloc, la desvalorització de la tasca política, que ja no capta talent com abans, per raons econòmiques, de prestigi o pel risc d’assenyalament i d’exposició pública. En segon lloc, l’auge dels professionals de la comunicació política, que dicten els seus argumentaris i limiten al màxim el “risc” que els polítics s’expressin lliurement. I en tercer lloc, la percepció que a l’escola no s’estimula l’oralitat ni s’ensenya els nens a explicar-se en veu alta, ni a argumentar davant de mestres i companys.
Finalment, però, li faig notar al meu amic que tots dos ens acostem als seixanta anys, i que a la dècada dels noranta, quan sentíem parlar aquells polítics forjats a la Transició, nosaltres érem joves i impressionables, i tot ens semblava molt ben dit (excepte quan parlava en Núñez, esclar). La nostàlgia ho embelleix tot... Però, malgrat tot, ens sentim frustrats per la falta de vehemència, o per l’excés de xerrameca que emmascara idees buides. I constatem que necessitem les paraules, però necessitem també –a Catalunya especialment– que les paraules s’aparellin amb els fets, que no ens confonguin, ni ens distreguin; que esbandeixin la ruta en lloc d’emboirar-la.
