És probable que l’esclavisme, encara que amagat, continuàs existint a Mallorca fins gairebé entrat el segle XX, segons explica l’historiador panafricanista Antumi Toasijé. Fa poques dècades, recorda la historiadora Laura Miró, els xuetes estaven tan discriminats que tenien vetat el matrimoni amb els que no ho eren i els nins encara els apedregaven els negocis al centre de Palma. Tot plegat no és passat llunyà, és tan proper que gairebé és el nostre present. I tot i això, gairebé ho hem oblidat. Precisament per aquest motiu recerques com les de Toasijé i Miró són imprescindibles. La injustícia també forma part de nosaltres, la que hem viscut i la que hem comès.
La nostra societat ha estat cruel fins fa molt poc, i encara que no ho sembli, ho continua sent, davant dels nostres nassos. El tràfic de persones per al treball forçat o l’explotació sexual és una realitat a les Balears i l’Europa del segle XXI. La mateixa Europa que tanca les fronteres i deixa morir milers de persones a la mar.
Sovint aclucam els ulls per no veure les injustícies que passen –o permetem– al cap de cantó de casa. Flagel·lar-nos i declarar-nos culpables de tots els mals del món, rebolcar-nos en el sentiment de culpa, no és la solució. Però sí que cal, com a mínim, que obrim els ulls al passat i al present. Som com som pel que hem estat i el que hem fet fins ara, i caure en l’autocomplaença de l’oblit és la millor manera d’assegurar-nos que no canviarem. No enganyar-nos negant la nostra pròpia crueltat és l’única manera de començar a afrontar-la, a entendre-la i, per tant, a combatre-la. La història i el periodisme poden ajudar-nos-hi, mostrant-nos com hem arribat fins aquí i què és aquest aquí. Aprofitem-les.