El nostre Albiol menorquí

Tenir interès per la política m'ha fet aprendre coses molt enriquidores, però també me n'ha fet aprendre d'altres no tan agradables, com per exemple que està plena de mediocritat, putrefacció i baixesa ètica i moral. A vegades pens que la vergonya és infinitament més elàstica que un xiclet o qualsevol goma de les antigues bosses de les galletes d'Inca, perquè assistesc estupefacta a discursos i paraules pronunciades per persones que es dediquen a fer política (diputats i diputades) que no són ni pròpies d'un pati d'escola, on tenen molta més educació i coneixement que certs personatges dels parlaments. I sense empegueir-se ni res, eh. Els mires i hi veus orgull i complaença.

Entenc que el debat polític pot arribar a encendre els ànims fins a certs límits o puc entendre que en qualque moment determinat hi hagi una declaració inapropiada o políticament incorrecta. Ho puc entendre perquè som persones i perquè tothom s'equivoca –la qual cosa no vol dir que no siguin criticables de manera constructiva, no ens confonguéssim. Però el que no puc entendre és que els parlaments s'acabin convertint en espectacles dignes de bars estantissos, llardosos i pudents. Aquell espai –que, per altra banda, cada vegada sent més enfora– és l'espai on s'estan decidint coses que afecten directament el futur de ca nostra i, quan avui m'he posat a llegir la crònica de la primera sessió del debat dels pressupostos, he quedat astorada.

Només llegir la frase ja m'entra com a vomitera: “qui es colga amb nins s'aixeca compixat, i avui la presidenta s'ha aixecat compixada”. Això no és una declaració a la premsa, ni una frase d'un bloc personal, ni tan sols un tuit. Això és una frase pronunciada per un diputat dins un parlament. Si no el coneixeu, us el presentaré perquè és com el nostre Albiol menorquí particular i són del mateix partit: Antoni Camps, nascut l'any 1970 a Ciutadella. És el mateix senyor que va dir que la vaga indefinida de docents tenia una cosa positiva perquè podrien saber “amb noms i cognoms quins professors estan preocupats pel futur dels nostres fills i quins, per contra, juguen amb els alumnes per aconseguir objectius polítics”, a banda de les clàssiques acusacions d'adoctrinament i d'utilitzar l'alumnat d'escut humà. És el mateix senyor que ens acusa de defensar la mort quan defensam l'avortament lliure i gratuït. El mateix que va ser denunciat per injúries i vexacions per haver conferit insults homòfobs i denigrants contra Nel Martí. Ja sabeu, la nostra quota d'anys quaranta, caspa i vergonya parlamentària personificada, amb aquesta fatxenderia i supèrbia que traspua de pertot. Amb l'ajuda de companys i companyes de partit i del senyor Pericay i Ciutadans, és clar.

I no. No seré jo qui defensi ni el PSIB, ni Francina Armengol –donar suport al 155 és de les coses més lamentables que ha pogut fer, des del meu punt de vista– ni al govern en bloc, però és una autèntica vergonya i desgràcia que s'estiguin debatent uns pressupostos i un diputat digui això. No només que ho digui, vull dir que pensi que ho pot dir sense cap tipus de mania i sense que la veu se li trenqui a mig discurs (també trob que és una vergonya que patint aquestes escenes el PSIB continuï donant suport a un PSOE que riu les gràcies al PP i a Ciutadans, però d'això en xerrarem un altre dia). Aquest tipus de persones –no em negareu que estic sent molt diplomàtica– són les qui empobreixen i denigren la política. Les qui promouen la ignorància i la incultura als debats perquè siguin un espectacle buit de política però que vessi de demagògia barata i insults. Les qui es pensen que allò és la barra del bar plena de cendra després de fer l'enèsima copa. Camps, Albiol, Pericay o Arrimadas, tant és. El seu objectiu és acabar amb tot allò que pugui tenir alguna semblança amb la democràcia i la pluralitat, supòs que el nostre hauria de ser intentar amb totes les nostres forces que no puguin guanyar: xerrant amb el veí del quart i la veïna del segon, amb el fruiter llatinoamericà i el paquistanès de la botiga de davall ca nostra, fent pedagogia, evidenciant les seves mentides i manipulacions. Desemmascarar-los. Esperem que demà, dia 21 de desembre, Catalunya obri l'escletxa perquè comenci el crui definitiu de la màscara.