'Notes postelectorals'. Unes quantes veritats (1931)

De l’article d’Agustí Calvet, ‘Gaziel’ (Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona, 1964), a La Vanguardia (21-IV-1931). Traducció pròpia. Ahir era l’aniversari de l’adveniment de la Segona República Espanyola. Set dies després d’aquell esdeveniment, ‘Gaziel’ va publicar en la seva columna habitual a primera plana del diari -que aleshores dirigia- una de les seves peces llegides com un oracle per la burgesia culta catalana i per alguns cercles intel·lectuals i de poder espanyols.

Què ha passat a Espanya? Obriu el primer manual de mecànica que tingueu a mà. “Un pèndol –diu– és un cos mòbil que oscil·la a l’entorn d’un punt fix. L’equilibri estable es produeix quan la vertical del centre de gravetat passa pel punt de suspensió del pèndol. I sempre que aquest perd l’equilibri, pel fet d’apartar-se del seu centre de gravetat, tendeix a tornar vers ell mitjançant una sèrie d’oscil·lacions inevitables”. Doncs això és el que ha succeït, o està succeint. El centre d’equilibri moral, tant a l’individu com a les col·lectivitats, és la llibertat garantida per la llei. Durant vuit anys [els de la dictadura de Primo de Rivera] el poble espanyol va estar apartat d’aquest punt d’equilibri estable. Mitjançant una coacció exercida de bona fe i amb la millor intenció del món, si es vol, però sens dubte contrària a tot principi de mecànica social, es va mantenir el pèndol del poble espanyol encadenat a un extrem del seu possible balanceig. Naturalment: a l’afluixar les cadenes, va donar mostres tot seguit de posar-se en moviment. I al trencar-se l’anella final, el pèndol ha anat a parar, fatalment, a l’extrem contrari. Ha passat una altra cosa, també de preveure. Les promocions que el 1923 arribaven a la majoria d’edat i el 1930 encara no havien votat, i les que durant aquests darrers set anys anaven entrant inútilment en la capacitat d’uns drets cívics anul·lats, han sigut –i perdoneu la comparació– com toros estabulats durant massa temps. Quan se’ls obre, per fi, la porta de l’estable, quasi a la manera com salta un tap de cava, i aviar-los cap a la plaça, han sortit com braus i han anat directes a l’encontre del capot vermell. La tauromàquia té també les seves lleis, com la mecànica terrestre o celeste. [...] Pel que fa als amants de l’ordre, a les forces vives, a les entitats econòmiques, a totes les personalitats i corporacions que conformen la base del règim desaparegut, i que ara també han de ser-ho del present, només vull recordar-los una cosa: que l’ordre no és un bé immutable, etern i preestablert, sinó el treballós i sempre precari resultat de l’esforç social, i molt especialment del que realitzen les capes superiors. Una república és per essència més fràgil que una monarquia, precisament perquè essent la composició i el funcionament d’aquella molt més democràtics, requereixen més delicadesa i promptitud d’accions i reaccions en la sensibilitat pública. Si la ciutadania deixa la naixent república espanyola tan abandonada com va deixar la monarquia que acaba de desaparèixer, el nou règim durarà menys que l’antic, però els trastorns que l’aniquilin seran més greus que els d’ara. En fi: en monarquia com en república, i més en aquesta que en aquella, l’ordre no cau del cel ni brota màgicament de les institucions, sinó que el creen cada dia els ciutadans, sobretot els més encimbellats i influents, amb la suor dels seus fronts, intervenint a la vida pública, sacrificant-se quan convingui i assistint en tot moment, fins on calgui, els encarregats de defensar l’estabilitat contra tota temptativa injusta de suplantació.