Un nou Estatut? Un nou tururut!
Hi ha una pregunta que encara no està contestada: quantes estelades queden als balcons i finestres de Catalunya? Com va dir l’oftalmòleg: he vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist els pobles i ciutats plens, farcits, sobreeixint d’estelades durant anys i panys. Va ser una resistència visual mai vista. Va ser una sortida de l’armari, la calaixera, el sofà, única a la història d’aquest país d’anís. Ara encara n’hi ha, però escadusseres, despistades, esgrogueïdes, esfilagarsades. Ara la majoria ja no hi són perquè s’han desat a casa. Com sempre fa el català després de la guerra: viu porticons endins. Al búnquer, al cau, al taüt, a planxar les ferides. Què farà tota aquella gentada?
Sí, hi haurà proposta. Potser arribarà al darrer segon. Quan la taula de diàleg estigui a punt de reciclar-se en una tauleta que fa nyigo-nyigo de càmping clandestí, il·legal, moribund. Quan sigui, però hi haurà un oferiment. En diran Nou Estatut, o Nova Constitució, o Nova Normalitat, o Nova Concòrdia, o Nova Transició-Pansició, o Nova Pell de Brau-Frau, o Nova Pastanaga per al Ruc. Com si nou fos sinònim de bo. No volem novetat: volem realitat. Sí, votarem, però votarem la bota de vi. No serà una proposta; serà un tractament, una pastilla, una xeringa, una lobotomia. Com si fóssim alcohòlics, malalts, xalats. Serà una proposta per curar-nos. Espanya és el Dr. No i Catalunya el pacient boig que diu sí. I la teràpia d’electroxoc sempre és la mateixa: jo, sí; tu, no. Sempre passa el mateix. I passarà, ara.
Passarà allò dels versos de Josep Maria de Sagarra durant l’Estatut de 1931, dit “de Núria” perquè els diputats catalans van pujar a veure la Verge del Santuari per rumiar: “Per què els mireu, Verge Santa, com uns pobres fills de pis? Doneu-los peixet, senyora, i quatre grans de panís. I els lleparan les sabates per un Estatut tan bo, que fins fa trencar el plor al senyor Bofill i Mates. I al Constituent Congrés ja no es parlarà mai més de separatisme i fúria, i estarem entusiasmats veient allà en la foscúria el funicular de Núria i el clatell dels diputats”. I així va ser. Espanya es va raspallar la Verge, la democràcia i tot el que li va passar per l’entrecuix. Recordin la Banda Sonora d’Escombraries Existencials que bramava al Congrés Espanyol els dies de l’Estatut. Diputat Antonio Royo Villanova, que es veu que era liberal: “Yo he combatido los socialistas en las Cortes Constituyentes, pero era cuando atentaban contra la libertad, porque yo soy liberal antes que socialista; pero si me dan a elegir entre socialismo y catalanismo, elijo el socialismo veinte veces (Risas); si me dan a elegir entre separatismo y anarquismo, prefiero el anarquismo veinte veces (Nuevas risas); todo, antes que el separatismo. Lo demás es pasajero, el separatismo es permanente ”. Aquest és el problema.
Som uns malalts el 1931, el 2006 i el 2021. El problema és Catalunya, la solució és Espanya. Jo, sí; tu, no. El problema és quan la gent va sortir al carrer. Mentre els catalans no van sortir al carrer no hi va haver problema.
El problema va ser quan la gent va sortir al carrer. El problema és quan els catalans van sortir, es van veure, es van reconèixer, van parlar. Quan van dir. Quan van penjar banderes. Aquest és el problema. La gent que està tancada a casa. Condemnada des de fa anys. Amenaçada. Represàlies. Com va escriure Manuel de Pedrolo: “Vivim a casa amb papers falsos. Això vol dir que naixem, vivim i morim com estranys a casa nostra. Cap dels que som aquí no tenim papers que diguin que som catalans. Són papers falsos. Tan legals com vulguis, però són papers falsos”. Va ser parlar, va ser treure banderes. Va ser voler votar. Va ser dir democràcia i van començar els problemes. Què fareu? Què farem quan tota la mentida s’esfondri de nou? Prepareu-vos quan les taules ensorrades deixin veure la realitat. Perquè recordeu, sempre, sempre: només quedem nosaltres. No queda ningú més. No quedarà ningú més.
